Herois i víctimes

No hi ha manera: cada vegada que mir la meva nòmina, no m'agrada gens veure la resta aquesta dels impostos. Per això, i després de sentir que espanyols de bé se sumen a la insubmissió a la Llei antitabac, estic per no tornar a pagar ni un euro més a la Hisenda pública. Així, m'asseguraré que els meus doblers no es puguin destinar als tractaments de càncer de persones com l'empresari andalús que permetia fumar al seu local. L'argument esgrimit pel nou protagonista de la ultradreta televisiva és que el tabac no mata i que el Govern marxista de Zapatero aprova aquestes lleis perquè són uns terroristes i volen acabar amb el país, Espanya per a més senyes. En un estat mínimament democràtic, un personatge d'aquestes característiques no hauria estat més que una anècdota o l'excusa per recordar la convivència diària amb el nostre passat feixista. Però en aquesta realitat curiosa i distorsionadora en la qual vivim, és molt possible que aquest subjecte l'arribin a convertir en un heroi o, més aviat, en una víctima del marxisme terrorista.

És qüestió d'interpretacions i de quina cadena televisiva es miri. Per aquest motiu, els espanyols de bé podran gaudir de veure que la colla de contertulians demòcrates dóna suport a l'empresari andalús en programes de disseny retro, en els quals tothom du corbata i el tractament és de Don. Són les bones formes dels liberals d'avui i feixistes d'ahir. Els mateixos que posen el crit al cel per la participació d'un personatge com Belén Esteban en un programa de televisió són els qui aplaudeixen que un empresari faci prevaler els seus interessos econòmics per damunt de la salut pública general. Així, la llei només és aplicable quan els convé i, quan no els convé, la culpa la té el marxista de Zapatero. Si l'esquerra abertzale vol formar un partit polític ajustant-se al que dicta la Llei de partits, és un fet intolerable, mentre que deixar fumar als restaurants i mentir en el nivell de contaminació ambiental són embulls necessaris per frenar la dictadura socialista. És la coherència de la cursa electoral: només hi compta el que fan els teus.

Mentrestant, al petit regne de Mallorca la llei tampoc no es compleix gaire, com a la resta de l'Estat, però aquí el nostre tarannà ens impedeix les grans demostracions i ostentacions. Podríem dir que delinquim de manera discreta, sense mostrar el llautó, faltaria més. I és que, al cap i a la fi, els incompliments de les lleis a la nostra terra sempre solen acabar amb la mà ficada al calaix públic. Aquí, que els interessos econòmics dels quatre de sempre i els seus amics amb dret a clau del pis també estan per damunt de l'interès general és tan cert que això ja ha deixat de ser un delicte.