Han tornat a florir els ametllers

No és de descartar la possibilitat que la resposta que faria a la pregunta de quin és el dia de l'any que preferesc pugui ser un símptoma d'una alteració o d'una malaltia el nom de la qual deu estar descrit en algun tractat de psiquiatria. Si m'haguessin fet l'esmentada pregunta quan jo era infant, no hauria tengut gaires dubtes a l'hora de contestar-la: el primer dia de les vacances d'estiu. Amb els temps, però, he anat avançant el dia que preferesc de l'any fins a arribar a l'extrem, probablement patològic, que el dia que preferesc de l'any pertany, per així dir-ho, a l'any passat: el 21 de desembre. I és que com més vell he tornat més he après a gaudir de l'espera. M'agraden més, molt més, per dir-ho d'una altra manera, les revetles que els firons. Per mor -per mediació- de la literatura i, especialment, de la pintura som un enamorat de la primavera, però gaudesc encara amb més delit de la primavera de la primavera, és a dir, de l'estació que precedeix la primavera.

I encara que darrerament els meus interlocutors em discuteixen qualsevol cosa, no és discutible, crec, que el primer dia de l'estació que precedeix la primavera, el dia, doncs, que ja començam a esperar-la és el 21 de desembre de l'any anterior. El 21 de desembre, festivitat de Sant Tomàs, és la fita que marca l'nici d'una estació en la qual els dies seran cada dia més llargs i les nits cada dia més curtes. La foscor, a partir de llavors, donarà pas, dia a dia, al fenomen més fascinant i alegre d'aquesta vida terrena: la llum. A partir del dia de Sant Tomàs em pos a l'aguait per poder observar no ja les primeres flors, sinó les petites poncelles que tan bé va saber cantar Costa i Llobera i que mostren la seva voluntat de ser flors i després fruits amb l'ajuda de la llum. A partir del 21 de desembre, els meus viatges per Mallorca es fan una mica més llargs ja que m'aventur a fer alguna voltera innecessària i a anar per carreteres estretes amb l'afany de descobrir el primer ametller florit, el primer avís de la primavera que ja ve.

Tenc una veneració per l'ametller i és probable que aquesta fascinació la degui, en part, al fet que menjar els seus fruits tendres -els ametllons- em transporta als anys feliços de la meva infantesa. L'altra raó de la meva predilecció per l'ametller té relació amb la meva amistat amb Rafel Socias, el mallorquí que millor ha sabut conjuminar les dues cultures: la literària i la científica. Rafel Socias és un pobler i un poeta -premi Ciutat de Palma de poesia- que treballa a Saragossa en el camp de la recerca agrícola i més concretament en el de l'estudi de l'ametller, tema del qual és, sens dubte, la primera autoritat europea i, probablement, una de les primeres en l'àmbit mundial. D'en Rafel he après, gairebé amb exhaustivitat, les diverses maneres en què ha estat lloat l'ametller en el si de la poesia catalana. Però tan interessants o més que la mirada dels poetes han estat els coneixements que en la seva recerca ha adquirit en Rafel i que m'ha explicat de manera generosa i didàctica. Entre les coses que he après, hi figura el complicat procés de pol·linització, que està condicionat per múltiples factors: temperatures, vents, insectes, llum, etc.

No menys interessants són les varietats que en Rafel ha aconseguit mitjançant la fecundació artificial a la recerca de l'ametller adient per a cada territori i per a cada microclima. En Rafel és conscient de la conveniència de conservar el patrimoni genètic dels nostres ametllers, però això no el du a pensar que les ametlles de Mallorca són i seran, com volen els gastronacionalistes, les més gustoses del món, i no creu que sigui un desbarat pensar que les noves varietats que s'aconseguiran a Turquia, a Califòrnia o a la mateixa Saragossa siguin millors que les tradicionals. Quan veig que els ametllers comencen a florir em deman, una altra vegada, cap on ha d'anar la recerca agrícola de Mallorca. S'ha de subvencionar els impenitents "voceros" de les incomparables qualitats dels nostres productes? Els il·luminats partidaris de l'agricultura ecològica -un autèntic oxímoron. O les recerques assenyades com les que du a terme l'amic Socias, un personatge que, tot i el seu provat amor a la seva pàtria i a la seva llengua, tan gran com el que més, no deixa que aquest sentiment enterbolesqui la seva intel·ligència científica.