Ferran AguilóPalma16/01/11 0:00
TW
0

A vegades no sé si l'anormal som jo o som una majoria els normals atabalats per una minoria anormal que crida; i crida molt. Ho dic perquè la meva lògica em feia suposar que el trasllat a Son Espases patiria un enfilall de problemes i disfuncions. La memòria em diu que l'obertura de Son Llàtzer, molt més petit i menys ambiciós tecnològicament, va ser lenta i per etapes i va permetre corregir errors i ajustar personal i instal·lacions a poc a poc, perquè Son Dureta sempre quedava com el referent i la crossa on suportar-se. Tancar Son Dureta, evidentment, és una altra història: era l'hospital de referència el que es traslladava. Pretendre la perfecció sol ser símptoma d'obsessiva malaltia i el que s'ha d'exigir a l'administració és que minimitzi el risc i escurci la transició fins allà on sigui humanament i tècnicament possible. Exigir la perfecció és obsessió o mala llet, triau voltros.

Existeix coincidència que el trasllat no podia fer-se a poc a poc perquè era impossible mantenir els dos centres oberts alhora. Un hospital no és la suma de múltiples especialitzacions i serveis, sinó la intersecció de tots ells, i el personal i la maquinària, que per funcionalitat estan atomitzats per seccions, actuen com un cos multidisciplinari i coordinat. Malgrat els bramuls d'alguns, el personal ha fet palesa la professionalitat que el caracteritza i, amb generós esforç personal, ha col·laborat a fer menys traumàtic el canvi. Fins ara, personal, edifici i maquinària han anat raonablement bé, i millora cada dia.

Que hi ha defectes en la construcció, fins i tot en el disseny? Com no n'hi hauria d'haver en l'obra més gran feta mai a Balears, si tenim l'experiència personal dels ajustaments que necessita qualsevol obra, per molt domèstica que sigui. Qualcú ha entrat en un pis nou sense necessitar cap ajust? Multipliqueu els metres de la vostra experiència pels quilòmetres de Son Espases i quedareu sorpresos de la manca de proporcionalitat en els desastres.

De Son Espases no m'agrada la ubicació ni l'arquitectura ni el model de gestió (de la concessió, encara tenc l'esperança que siguin els jutges qui ens l'aclareixin). Però tampoc no m'agrada la maniquea demagògia que eleva els errors i problemes a la categoria de catàstrofe, i menys si vénen d'individus que, com el Pere del conte, criden més que fan. Estrany currículum per anar pel món.