Guardiola i la Pilota d'Or

Messi ha guanyat, de bell nou, la Pilota d'Or. I merèixer-la, la mereix. De manera que la designació no pot haver provocat cap mena de decepció entre els culers. En tot cas, si no s'han alegrat fins al punt d'amollar coets és perquè no ha funcionat el factor sorpresa. Messi ja l'havia guanyada. Iniesta i Xavi, no. I ambdós també en són mereixedors, de guanyar-la. L'única decepció ha estat per a la delegació espanyola que esperava la designació d'Iniesta per tal de recuperar, amb l'excusa del gol de Sud-àfrica, el revival de la Roja. Però els catalans no estan decebuts. Com poden estar-ho si ja disposaven de tots els trumfos abans de començar l'acte? L'esport mundial va retre homenatge al Barça. I amb motiu. La Masia no és únicament una escola de futbolistes, sinó de ciutadans que juguen a futbol. Per entendre'ns, el tarannà provocador i pinxo d'un Sergio Ramos o d'un Cristiano Ronaldo no tenen cabuda al Barça actual. Ni l'insult estil Mouriño, encara que l'entrenador portuguès és així perquè mostra la seva cara més aspra i desagradable en un intent de fer superar complexos al madridisme. El Madrid de Mouriño fa part del Tea Party: és Aznar, Dolores Aguirre, el crit, la imprecació, el "prietas las filas"... El Barça, en canvi, ha esdevingut paradigma de moltes coses positives, entre les quals cal destacar la col·laboració amb Unicef i la revindicació de la llengua catalana com a llengua oficial de l'entitat.

Laporta, en la seva etapa de president, va fer molt i molt per fer que l'eslògan del Barça és més que un club no quedés en una mera formulació de bones intencions. I ho va aconseguir. Fet i fet va ésser el gran absent de la gala de Zuric, probablement perquè no va ésser convidat per la directiva actual, més preocupada per marcar distàncies amb la seva gestió que per aprofitar tot el cabal positiu que hi va deixar en herència. Tanmateix, l'estructura del Barça és prou sòlida, tant en l'aspecte esportiu com en el social, com per a superar sense fissures els temptejos espanyolistes de Sandro Rosell. En aquest sentit, Guardiola és una garantia de coherència institucional mentre no el facin fora de la banqueta. Si el Barça és més que un club, Guardiola és més (molt més!) que un entrenador. Estava previst que parlés, a la gala, en castellà i anglès, i ho va fer primer en català. Va saltar-se el guió, talment com va fer Miquel Barceló, a Ginebra, el dia de la inauguració del seu mural a les Nacions Unides. Són gests difícils, que cal agrair-los a l'un i a l'altre. Artur Mas va apressar-se a felicitar Guardiola per telèfon. Francesc Antich també ho hauria pogut fer. Tot escoltant Guardiola, dilluns passat, no vaig poder deixar d'establir comparacions amb altres esportistes d'elit amb deneí català com són Nadal o Lorenzo. Evidentment, tothom s'expressa en la llengua que vol. Però jo em sento orgullós de Guardiola. I vius, és un orgull que vol estar a l'altura de la seva dignitat. Res a veure amb cofoismes.