El Dimoni, on és?

L'escriptor francolibanès Tahar Ben Jelloun, en un article il·lustrativament titulat Els malvats moren al seu llit ('Les salauds meurent dans leur lit', Le Monde 3/1/11), declarava estar convençut que el Dimoni, pel fet que té un pedra entost d'un cor, perllonga la vida dels òrgans vitals d'aquests "salauds", d'aquests malànimes; fa recular el moment de llur mort amb una fermesa que intimida la malaltia. Certament, Hitler es va suïcidar, a Ceaucescu el van afusellar i a Mussolini i Saddam Hussein els van penjar; però no va ser aquest el cas d'Stalin, Franco, Pinochet...

El temps sembla anar a favor de lladres, impostors, corromputs i corruptors, usurpadors i falsificadors, dels qui han esdevingut poderosos per mor dels doblers i no per la virtut humanitària. Davant al Mal, sembla que hom resta sense forces, desassistit, vulnerable. Berlusconi es manté al poder calcigant els valors de la democràcia. I ni se n'amaga. Al país de la Màfia, il Cavaliere és un exemple que alguns imiten. Una majoria d'italians el vota, no és així? Queda clar que la gent es deixa comprar i es ven la consciència a preu rebentat. Algú demanava: "Ai, Perico, nas de mico, que has perdut s'enteniment i has baratat sa vergonya per un bòtil d'aigordent?"

Idò serà que, en els temps que corren, més que no una crisi econòmica, és una crisi de civilització, que patim, i que ens volen presentar com un fet natural i cíclic aquest actual daltabaix financer, causat per uns poderosos senyors sense escrúpols, que exploten el món fins a l'extenuació, fins a l'infart ecològic. Són el Dimoni? Anau-ho, vós, a cercar! És ver que llur moral no entén de Bé, de Dret, de Justícia: aquests intangibles no els són rendibles en un univers en què la brutalitat bat els més febles, que són l'ase de tots els cops.

Llavors, què hem de fer? Posar-nos en guàrdia. Continuar defensant valors com els de l'honradesa, la integritat. I defensar-nos dels falsos valors que s'escampen des de les pantalles dels televisors, quan la majoria de les cadenes, mentre baten els cervells de la gent amb la crisi, no deixen de mostrar models de luxe i consumisme sense fre: farsants que vénen a explicar-nos llurs conductes mundanes; bergants, a qui ningú no gosa retreure llurs malifetes, són admirats i convidats a enfotre's de tothom entre rialles. No hi ha dubte que els mitjans de comunicació de masses fan bé la seva feina. Si, de tant en tant, qualcú udola contra aquests llops de coll i corbata, hom el prendrà per foll. La màquina tot ho capola. De fet, un poc de denúncia ja va bé al sistema. Ja ens ho diuen, que no serveix de res: de res, queixar-se; de res, les protestes; de res, la vaga general. Açò descoratja les bones voluntats i alimenta la desesperança col·lectiva.

Va a lloure per la Terra la llavor de Llucifer, o sigui el relativisme moral (amb permís de Benet XVI): "Quan el nostre cor s'exalta /en l'amor que en ell sentim,/ no hi ha crim que sia crim, / ni falta que sia falta". Als Pastorells, la guerra entre el cel i l'infern acaba sempre amb la victòria del bons. No tenc tan clar, però, qui són els qui guanyen en el combat entre el Bé i el Mal en aquesta Terra nostra miserable.

Diuen que el Dimoni és a l'Infern / i a l'Infern hi ha sa fosca ,/ i quan no té res que fer/ amb sa coa mata mosques. Crec que la cançó s'equivoca. Sartre, autor de Les mosques, sabia que l'infern són els altres. Ben Jelloun ens diu que el dimoni és dedins nosaltres. No el cerqueu per l'Infern.