Per sort, però sobretot per desgràcia, hem fet del costum hàbit, de tal manera que ja no ens impacten xifres, dades o imatges terribles. Es podria dir que de cada dia tenim la pell més dura i impenetrable, que la nostra capacitat de relativització és enorme, i que ni Nadal no aconsegueix tenir l'impacte que tenia pel que fa a fer-nos més amatents.

Les dades nadalenques, aportades per Càritas i diversos organismes internacionals, ens haurien de fer veure on és la vertadera crisi, la que fa anys que dura, la que no és fruit d'una davallada relativa de l'estat del benestar, la que és estructural. Avui moriran 24.000 persones per manca d'aliments, demà en moriran 24.000 més, l'altre també, i així cada dia de l'any. Cada 3,6 segons una persona mor de fam al món. 1.000 milions de persones viuen dins la pobresa extrema. Més de 2.600 milions de persones no tenen accés a l'aigua potable (quasi el 40% de població global). 200 milions d'infants no tenen per menjar. 2.000 milions de persones no tenen accés als medicaments essencials. El 1960, l'Àfrica era exportador d'aliments; avui importa una tercera part dels seus cereals. Al continent africà, la disminució de la fertilitat del sòl, la degradació de la terra i la pandèmia de la sida han estat causa d'una reducció de la producció d'aliments per càpita del 23 per cent en els darrers 25 anys, a pesar de l'augment de població. L'agricultor africà paga pels fertilitzants convencionals de dues a sis vegades més que el seu preu en el mercat internacional.

I podríem continuar amb més dades terribles pel que fa a les dones, els embarassos, l'educació, etc., més dades que donen mostra d'uns desequilibris mundials de primer ordre.

És veritat que a Mallorca, i al món occidental, estam patint una crisi, però tenim motius suficients per caure en el desànim i la manca d'esperança? Ens pensam de veritat que, dins aquest món, no som uns privilegiats? Sabem que el 20% dels residents a l'Estat espanyol viuen sota el llindar de la pobresa? Potser massa elements i persones juguen a favor de la manca de confiança en les nostres possibilitats individuals (com a treballadors, com a empresaris, com a professionals liberals, com a persones...) i col·lectives (com a part integrant d'una xarxa cívica), però el camí del desànim no és l'adequat.

Ha començat el nou any i arriben els Reis d'Orient. Al nou any i als Reis li podríem demanar moltes coses, però potser n'hi ha una de fonamental: autoconfiança, esforç, voluntat, solidaritat i capacitat de mirar el futur amb esperança dins un món de privilegiats com és el nostre. Motius de queixa en tendrem sempre, però que aquesta queixa sigui legítima dependrà de l'estat col·lectiu, que s'estén més enllà del món occidental. Així doncs, que els Reis d'Orient dediquin els seus esforços al con sud, al quart món dins les nostres ciutats, a aquells que realment pateixen i ho necessiten.

I que nosaltres puguem continuar tenint força per millorar el món global i el nostre de particular, això sí amb capacitat de crítica, amb visió general i amb coneixement de la nostra immensa sort.
Feliç i esperançat 2011!!!!