Festival de pirateria

La derrota en el Congrés del Diputats de l'anomenada llei Sinde ha provocat una allau d'opinions enfrontades sobre si s'ha de continuar permetent o no descarregar sense control d'internet cine, música i d'altres creacions protegides. El projecte de llei arribava fins i tot a preveure el tancament de qualsevol blog que tengués un link que el relacionàs amb qualsevol programa de descàrrega considerat "pirata". Aquest ha estat un dels excessos de la llei i bé està que se l'hagin carregada tots els partits que deixaren tot sol el PSOE. El nostre país és una democràcia. Espanya no és la Xina. I la inefable ministressa ho hauria de saber. Casa molt poc, més aviat gens, amb un estat de dret que l'Administració et pugui tancar un blog per quelcom així. Que vagi als tribunals i que sigui un jutge, amb totes les garanties, qui decideixi si procedeix o no el tancament.

Sobre el fons de l'assumpte la llei té raó en el sentit que de qualque manera hem d'acabar amb el festival de pirateria en què hem convertit internet. Espanya és el segon país del món, darrere de Corea del Sud, on més descàrregues il·legals es perpetren; això és: sense atendre als drets d'autor i als interessos empresarials de productores, distribuïdores, exhibidores i etcètera. El que passa és que la llei, tal com estava plantejada, era una aberració democràtica impulsada per les ganes de quedar bé davant d'Obama. Perquè l'única raó per la qual el PSOE l'ha volguda fer és la pressió diplomàtica, a instàncies de les grans empreses de producció i distribució de cine i música dels Estats Units, que ha rebut respecte d'aquesta qüestió per part de l'amic americà. Si continuàs governant Bush no l'hauria feta. Per aquí, idò, hi ha una part de raó dels crítics a Sinde. Estam davant d'un clar exemple de genuflexió provinciana. Però això no obstant, el fet de fons continua essent el mateix: el festival de pirateria.

Per ventura la futura llei que intenti substituir l'avortada hauria de procurar ser més gradual i més matisada. No tota descàrrega a internet és igual. Vull dir que hi ha molts matisos a fer. Resulta irritant, per exemple, sentir actors, directors i productors cinematogràfics insultar els diputats que sortosament evitaren la llei "xinesa" del PSOE perquè suposadament estan "atacant" els drets creatius. Mirin: enlloc està escrit que vostès hagin de ser milionaris per designi diví i, sobretot, amb doblers públics. El cine espanyol sense ajudes públiques no existiria. Per què hem de pagar entre tots els seus estratosfèrics beneficis? Mentre es mantengui aquesta aberració, em pareix com una mena de justícia compensatòria molt lloable que puguem baixar pel·lícules espanyoles gratuïtament. Ja sé que no tot és el mateix. Precisament per això caldria que la nova llei matisàs, graduàs i no fos només una actuació per quedar bé amb els Estats Units.

Si una empresa que fabrica i comercialitza cultura rep subvencions públiques per què no al cap d'un termini raonable -sis mesos, un anys...- no ha de poder ser descarregada la creació lliurement? I a aquella que produeix arriscant el seus doblers que se la protegeixi i, si qualcú vol la seva mercaderia, que la pagui. Ara, amb lleis "xineses" i, sobretot, pretenent continuar enganant dient "cultura" quan volen dir (la seva) butxaca, no arreglarem res i internet continuarà essent el que és: el festival de la pirateria.