La unitat de la llengua, al Parlament

Ahir el Parlament de les Illes Balears va aprovar, a proposta del Bloc, una declaració a favor de la unitat de la llengua catalana, cosa que m'obliga a tornar a fer un article de recordar obvietats. Em costa una mica, en un mitjà que compta amb un grapat de lingüistes insignes entre els seus col·laboradors, però convé aclarir una mica els termes del debat.

Cal explicar, d'entrada, que la principal línia d'atac del PP contra la nostra iniciativa va ser l'acusació de voler rompre consensos i d'utilitzar la llengua com a element de confrontació i de profit electoral, una acusació que entra de ple dins del terreny de la literatura del disbarat. La responsabilitat, o la irresponsabilitat, de posar en dubte la vigència dels consensos sobre quina és i com es diu la nostra llengua és del senyor José Ramon Bauzà, i la nostra proposta no tenia altre objectiu que tancar la polèmica en favor del país i de la llengua.

El primer punt de l'acord que sotmetíem a votació és l'afirmació que el català és la llengua pròpia del país. Per al PP, aquesta afirmació només és acceptable si va acompanyada del complement circumstancial "tal i com estableix l'article 4 de l'Estatut d'Autonomia", com si per afirmar que el català és la nostra llengua haguéssim d'explicar que ho és perquè hi ha una llei que ho diu: com si el PP se sumàs a allò de subscriure les coses per imperatiu legal. O, potser, com si només ho poguéssim afirmar amb la remissió a una norma que parla de dues llengües oficials.
El segon punt de l'acord proposava que el Parlament afirmàs que "la vitalitat i unitat de la llengua és la condició necessària per a l'adequada preservació de totes les seves varietats i registres".

El PP només ho podia votar favorablement si hi afegíem cinc línies sobre la protecció de les modalitats. El text de la proposta, però, ja parlava de la preservació de varietats i registres i establia la relació que existeix entre modalitats i defensa de la unitat: una cosa reforça l'altra. La unitat de la llengua és la condició de la vitalitat de totes les seves varietats: les geogràfiques, però també les socials, les generacionals, els diferents registres d'ús, etc. Crec que ens hauríem d'acostumar a no parlar de la necessitat de preservar totes les modalitats dialectals sense recordar també, per exemple, que cal disposar d'una modalitat estàndard que el comú dels parlants reconegui com a pròpia. Acceptar l'esmena del PP significava acceptar aquella fal·làcia segons la qual la defensa de la unitat de la llengua va en contra de la vitalitat de les variants dialectals. Però els enemics dels "moixos", com sabeu, no són els "gats": són els "gatos".

Al tercer punt l'acord era encara més difícil. La proposta era en favor d'una política lingüística que partís de la consciència de la unitat de la llengua i que fos activa en la promoció i la protecció del català, una llengua que es troba en inferioritat legal i que molts de parlants perceben com a insuficient per comunicar-se en tots els àmbits de la vida social. La resposta del PP va arribar per la via d'allò de la igualtat plena de les dues llengües: és a dir, per tancar els ulls a la realitat de quina és la llengua en què es pot ser monilingüe i quina no, o a la realitat de quina és la llengua que necessita promoció i protecció per part dels poders públics. L'acord, ja es veu, era molt difícil. Afortunadament, la majoria del Parlament continua apostant per la claredat de les idees. Tant de bo que sigui per molts d'anys.