Sembrar cugula en temps de fam

S'atribueix a Churchill l'encertada afirmació que la democràcia és el menys dolent del sistemes polítics. L'encert és que indica que és el millor alhora que deixa clar que té tares. Una és la pràctica massa freqüent dels partits polítics que consisteix a fer fracassar els projectes dels adversaris, malgrat que sigui a costa del bé comú. En lloc de fer aportacions per a millorar-los els projectes, maldar perquè fracassin. En paral·lel hi sol haver la voluntat d'atrinxerar els partidaris, de fer que només escoltin les propostes pròpies, els parers i les (des)informacions que corroboren les seves creences. Tots reaccionam davant la realitat d'acord amb la representació que en tenim, construïda més sovint a partir de la versió d'altres que de l'observació pròpia. Avui dia, els mecanismes per a transmetre massivament representacions que deformen la realitat són més poderosos que mai; i el seu control es va concentrant en més poques mans.

En totes les societats democràtiques, la confrontació entre els partits polítics té molts de flancs. Però només en una part d'aquestes societats són objecte de debat segons quins aspectes. En cap comunitat sobirana no discrepen sobre la funció social prioritària de la seva llengua. Tots hi estan d'acord. Per tant, quan en una comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d'autoregir-se. Quan, per exemple, en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de prioritat lògica. Després, se n'imposen uns altres de més irracionals. Així, no sembla raonable que el lloc de naixement sigui un factor discriminador per a l'accés a la funció pública; en canvi, sí que ho pot ser reunir les característiques que, normalment, implica aquest fet. Encara que en el marc de la Unió Europea s'estableix la lliure circulació de treballadors, no es considera oposada a aquest principi l'exigència, si s'aplica a tothom, de coneixements d'una determinada llengua (la del territori, per exemple). Saber la llengua del territori possibilita o afavoreix la qualitat de l'atenció als ciutadans, per tant és lògic que sigui un factor seleccionador. El lloc de naixement no es pot adquirir; però sí els coneixements lingüístics.

La normalitat social es manifesta de moltes maneres. Una d'elles és la coincidència en un element tan, aparentment, superflu (a parer dels qui no qüestionen mai la seva) com la llengua. ¿Hi ha cap enfrontament entre els partits polítics sobre el paper que ha de tenir el castellà als territoris de parla castellana? ¿I del finès en el seu territori? ¿Per què n'hi ha sobre el paper del català?

Compartir una llengua és indici de compartir molt més i per això sol generar solidaritat. Marginar la llengua és afeblir la cohesió de la societat, fer-la més vulnerable. En aquest mateix sentit, no afavorir que tots els infants escolaritzats adquireixin els coneixements de la llengua territorial, és posar-los entrebancs perquè assoleixin els privilegis que, lògicament, dóna a tots els ciutadans aquest coneixement. Davant els qui relacionen els resultats escolars negatius amb el model escolar que prioritza el català, l'informe PISA del 2009 serveix per a mostrar que aquesta relació no existeix. Però d'això, i dels sembradors de cugula, n'haurem de continuar parlant en un altre article.