Sineu, tan a prop i tan a lluny

Quan el sacerdot entrà al cafè els presents l'havien saludat respectuosament, tots menys l'oficial, que tenia el pensament absort per la missió que li havien encomanat; uns, els que en vestien, amb un cop de capell i, tots, amb un sonor bon dia tengui senyor rector. Acabà de prendre la infusió, i s'escoltà un "no li cobris, està convidat" procedent des de la taula del centre, al qual el cambrer contesta en un cop de cap afirmatiu. El rector girà amb parsimònia clerical i saludà, abans de marxar, amb un gesta més pròpia d'un bisbe, desitjant la pau els feligresos, que d'un client de un bar.

El sacerdot sortí creuà el carrer, la plaça, ocupada per les forces de l'ordre, saludant tots i cada un dels que hi havia, fins a arribar el cap de cantó de la part oposada de la plaça, per on va desaparèixer. A les forces armades se les acabava d'escapar, una vegada més, el major contrabandista de la localitat disfressat de capellà.

El Cafè Internacional era el centre neuràlgic de la vida local, hi topaven gent de tota condició, del picapedrer al metge, del ferrer a l'apotecari, del tractant de bestiar al manescal, del menestral al mestre d'escola, però el clero no hi anava. Això, el militar no ho sabia.

Des d'aquell punt, la informació fluïa cap a la resta de població, la credibilitat que es donava a aquesta informació era relativa, ja que eren molts el que freqüentaven l'establiment i molts els que coneixien com es creaven les notícies. D'allà sortia des del més absurd al més raonable, tot era interpretable, per a damunt de tot era respectable o almanco respectat.

A la taula del centre s'acostava en freqüència la tia Magnòlia, beata, de professió portafarcells, a la qual el seu nebot utilitzava per difondre notícies estrambòtiques i surrealistes. Just va veien arribar i començaven, entre ells, a parlar del més absurd. En aquella ocasió, comentaren que el gran nombre d'armats que hi havia el carrer era degut que el dia següent, a les onze i mitja, el bisbe i el governador tenien previst passar per allà en bicicleta amb direcció a Sineu.

Les explicacions estaven sempre farcides de detalls que la tia escoltava i en prenia nota, mentre es feia la despistada perquè el seu nebot i els altres de la taula no deixassin de parlar en notar la seva presència. Gràcies a una prodigiosa oïda que tenia, era capaç d'escoltar el més lleuger renou i el missatge més secret. Els inspiradors de radiocarrer sabien que com més baix era el to de la conversa més alta era la seva difusió.

La tia marxà preocupada que amb tanta gent armada s'organitzàs un escàndol de tanta dimensió com el que havia succeït temps endarrere, quan també havia arribat un destacament militar per fer maniobres a la localitat. No sabia exactament el que havia passat, però sabia què havia passat al cafè i que el seu nebot hi havia estat pel mig.

S'ha de dir que l'incident, en qüestió, no hauria estat possible si l'oficial en cap del destacament no hagués estat un bevedor empedreït que es passava tot el dia al cafè i no deia no a cap de les rondes a les quals el convidaven cada parroquià que entrava al local, especialment els de la taula del centre.

Els esdeveniments es desencadenaren amb motiu de la visita de l'oficial de dia, de l'estat major, per revisar el destacament que estava de maniobres. El cap del destacament havia deixat el casc reglamentari damunt una cadira al costat del portal del cafè, al carrer. D'uniforme i engalanat amb corretjams i polaines feia copes dins el local, el clients de la taula del centre, que de fet estava a l'esquerra del taulell, si bé quan s'entrava es veia a la dreta, li havien indicat que estigués tranquil que ells l'avisarien quan albirassin el cotxe de l'oficial.

Així ho feren: -"De pressa, de pressa, ja és aquí". El militar del destacament, propulsat per una sobredosi de carburant etílic, va sortir al carrer i va veure que l'únic que faltava allà era ell. L'oficial de l'estat major ja era fora del cotxe militar. L'havien avisat amb retard. Els soldats afortunadament havien format files sense esperar les seves ordres. De pressa, agafa el casc que havia deixat damunt la cadira, al costat del portal, en el qual el seu assistent hi havia col·locat, com cada dia, unes fulles de col per evitar l'encalentiment que el sol li produïa al cap, ja de per si calent per les copes, i amb energia es cobrí amb l'artilugi de ferro, quan de seguida va notar que una massa pastosa d'una inconfusible olor de merda li davallava pel front i les galtes.

L'oficial d'estat major que venia amb presses, argüit, amb la pitera treta, enèrgic, i amb el to d'autoritat que li havien inculcat, demanà, com si fos una ordre més que una pregunta, al pobre oficial del destacament, mentre a aquest la massa marronenca li cobria la cara: "Por dónde se va a Sineu", i sense esperar resposta féu mitja volta i partí escopetejat amb la seva tanqueta de llautó.