Quatre!

És horrible, però a la meva edat no puc evitar de pensar, quan tenc alguna alegria grossa, que, per ventura, aquesta serà la darrera de la meva vida. És el que em passà diumenge a l'Estadi Balear quan vaig experimentar emocions que em semblava que no tornarien mai més. La primera gratificació que vaig sentir fou la confirmació que pel que fa a l'esport tenc la creença, tan estranya en mi, de posseir el do de la clarividència: no tenia cap dubte de qui eren els meus i qui eren "els altres": "los otros" per dir-ho amb l'única llengua que comprenen.
La confirmació d'aquesta certesa tan rara en mi venia, primer, per mitjans visuals i, immediatament després, auditius. El meus ulls, amb objectivitat quasi notarial, pogueren identificar ja a l'entrada dos grups ben diferenciats, un ubicat al gol nord i l'altre al sud.

Els que formaven el primer enarboraven banderes estelades i quadribarrades i ikurrinyes juntament amb una gran pancarta que assegurava que sempre es mantindrien fidels als colors "blanc-i-blaus" i a la llengua en què estava escrita l'esmentada pancarta. Les banderes de l'altra part eren, ja ho podeu imaginar, la "rojigualda", amb el bouet pintat en negre sobre el groc, un pobre ser al qual, ja ho sabeu, aquests patriotes curts de gambals torturen amb acarnissament per demostrar, urbi et orbe, l'amor que li tenen i la mida dels seus collons. Acompanyava aquesta bandera "atoramentada" alguna esvàstica que a mitjan partit afortunadament amagaren. L'àudio també resultava del tot revelador. El crit unànime del gol nord era el d'Atlètic! a Atlètic!, amb una e ben oberta i ben clara. De l'altra part la cosa era molt diferent, i ben demostradora, demostradora d'una mentalitat del tot esquizofrènica. La cançó que predominava era la ben sabuda "Que viva España".

A l'esmentada cançoneta l'acompanyaven alguns eslògans plens, per dir-ho d'alguna manera, de gràcia, enginy, originalitat i salero. El dos que ara record i que cit textualment eren: "Todos los mallorquines son unos hijos de puta", que de manera gairebé immediata -d'aquí el meu qualificatiu d'esquizofrènia- anava seguit d'un "Somos mallorquines, no catalanes". Els insults que proferien contra els nostres jugadors i seguidors eren una clar símptoma de la seva capacitat creativa i nivell intel·lectual: "Hijo de puta", "tu madre es una puta" "maricón" i un etc. no gaire llarg, ja que el cervellet no té la mida dels seus collons. La part contrària - els meus- replicava tot dient: "Barralets, botifarres, senyorets de merda, aprofitats, especuladors i subvencionats", i aplaudien -aplaudíem- amb entusiasme gran quan algú mencionava el nom de Platini. Mentiria si no confessàs que vaig pouar en el meus records amb la intenció de fer una petita aportació al nostre patrimoni lingüístic. Vaig dirigir-me, amb aquesta voluntat, a alguns seguidors mallorquinistes que ens havien increpat sense cap casta d'educació, tot dient-los: "Bosses tristes, bossots o caps de faves". La cosa va tenir, però, poc ressò: els processos d'obsolescència, també afecten, ai!, els insults.

Mentre la panera dels monàrquics s'anava omplint de gols, jo recobrava la meva tan esquifida autoestima. Ho feia mentre em delectada veient el futbol exquisit que oferia el superclasse de Lawal i l'incisiu de Peter, dos jugadors sobre els quals jo havia escrit fa unes poques setmanes, quan cap dels dos no era titular, dient que es tractava de dues autèntiques perles negres. Ja he dit que els qualificatius ja una mica passats de moda i tímids que vaig suggerir al principi tengueren un èxit molt relatiu. Més en tengué el que, ja quasi al final del partit, quan el resultat era ja el que seria definitiu (4-0), vaig proposar. Els barralets coronats continuaven donant branca amb el "Que viva España" i amb els seus insults típics dels "mala follá". Fou llavors que se'm va acudir deixar de banda la gramàtica i acudir a l'aritmètica, que és sempre més contundent, rotunda, austera i feridora. Jo i els que em seguiren començàrem a cridar amb tota fermesa "quatre, quatre, quatre" mentre mostràvem tots els dits de la mà dreta excepte el pulgar. Un gest que tenia estojat des de fa una bona temporada dins l'armari i que ara em venia, per doble o triple motiu, com l'anell al dit. Quatre!