La bella franceseta

El diari francès Le Monde explicava la setmana passada que els millors instituts de secundària del país estaven en vaga des de feia molts dies. L'assumpte que es debat a les vagues franceses és el següent: fer que l'edat de jubilació passi dels seixanta als seixanta-dos anys. ¿Quant de temps falta perquè un al·lot que va a un institut arribi a l'edat de jubilació? Gairebé cinquanta anys! Una gran mostra de prudència: demanar protecció de l'Estat fins a la sepultura.

Aquests dies s'ha fet cèlebre una noia molt guapa, a qui un fotògraf va sorprendre amb el puny alçat en una de les manifestacions. Porta els cabells avalotats, una bufanda al coll, i s'ha enfilat sobre les espatlles d'un al·lot, potser la seva parella. És una mostra perfecta de revolucionària 'xic', d'esperit contestatari 'cool', que tant pot funcionar rere d'una barricada com al cartell de tardor d'uns grans magatzems. La foto ha fet la volta al món, potser perquè remet lleugerament al quadre La llibertat guiant el poble de Delacroix, una de les obres mestres de la pintura moderna.

Tanmateix, quan un pensa en els motius de la bella joveneta de la foto: ¿no sent una mica de vergonya? ¿Ens hem de manifestar amb tanta vehemència, enfonsar el país en el caos, hem d'anar a les barricades per una cosa com aquesta, per una proposta tan sensata, prudent, fins i tot cartesiana, com el retard de l'edat de jubilació? ¿D'on es pensen que surten els diners? ¿Qui pagarà les pensions si no fem més feina durant més anys? ¿I el sentit comú? ¿I la sensatesa? Dos i dos: ¿fan quatre?

També aquí a casa nostra constatam aquesta realitat: el conservadorisme s'expressa amb el llenguatge de la revolució. Jo li demanaria a la guapa francesa: ¿senyoreta, no serà per casualitat vostè una profunda reaccionària? ¿No serà vostè una conservadora de la mida d'aquelles nostres padrines europees, de missa i comunió diàries? ¿Senyoreta, fem l'amor? ¿Li puc confessar els pensaments que m'invoquen els seus llavis?
Miro la seva foto: una bobo, en diuen els francesos, una burgesa bohèmia -bourgeois bohème-, ¿bobobolxeviquisme, doncs? Senyoreta, quin terror que sent davant dels canvis del món! ¿No creu que allò vertaderament revolucionari és deixar de banda aquesta mentalitat de ploramiques, aquella mentalitat que el seu gran Balzac va descriure tan bé, la del botiguer aferrat als seus petits privilegis?

Abans s'anava a les barricades, se sortia al carrer, perquè es volia un canvi, consumar una millora. Ara s'hi surt per defensar l'ordre establert. Ens hem tornat uns pobles exhausts, temorosos, poca-soltes. ¿O potser el que és pretén és que l'Estat francès, o l'espanyol, que també ha d'operar canvis similars, faci un crack monumental i s'implanti per fi alguna societat anàrquica? No crec que es pensi en això. Rere de tot, el vell prejudici contracultural: estar en contra d'alguna cosa sempre ens fa moralment superiors que estar-hi a favor.