Un poble mort (1955)

"Era l'hora que els infants juguen en els carrers de tots els pobles, omplint amb els seus crits l'horabaixa. Quan encara les parets negres reflecteixen la llum groga del sol. Almenys això havia vist a Sayula, encara ahir, en aquesta mateixa hora. I havia vist també el vol dels coloms trencant l'aire quiet, espolsant-se les ales com si es volguessin desprendre del dia.

Volaven i queien sobre les teulades, mentre els crits de les criatures ressonaven pertot arreu i semblaven tenyir-se de blau en el cel del capvespre. Ara, jo era aquí, en aquest poble, avui sense sorolls. Sentia caure les meves passes sobre les pedres rodonenques amb les quals havien fet la calçada del carrer. El meu trepig buit, repetint el renou dins el ressò dels murs coberts d'hora foscant. Vaig caminar en aquells moments pel carrer major i vaig observar les cases buides; les portes trencades i envaïdes d'herba. Com en va dir un tipus que s'anomenava aquesta herba? Ah! Sí! Herba capitana.

Una plaga que només espera que la gent surti d'un habitatge per a fer-se'l seu.

En una cantonada va veure una senyora que duia el cap cobert i que va desaparèixer com si mai no hagués existit. Després vaig continuar caminant i els meus ulls anaren mirant el forat de les portes.

Novament la dona amb el cap cobert per una mantellina passà pel meu davant i em va donar la bona nit. Jo la vaig seguir amb la mirada i li vaig demanar si sabia on vivia la senyora Eduviges. Ella assenyalà amb el dit la casa vora el pont. I em vaig adonar que la seva veu estava feta de filaments humans, que la seva boca tenia dents i una llengua que es travava i destravava en parlar, i que els seus ulls eren com tots els ulls de la gent que viu sobre la terra. Ja feia fosca. Ella em donà altre cop la bona nit. I encara que no hi havia nins jugant, ni coloms, ni teulades blaves, vaig sentir que el poble era viu. I que si jo escoltava només el silenci, era perquè no hi estava acostumat, sempre amb el cap ple de renous i de veus".

Aquest fragment novel·lístic de la breu i alhora gran obra narrativa de l'autor mexicà Juan Rulfo, en aquest cas Pedro Páramo, ens presenta un paratge de realisme màgic, un poble mític anomenat Comala. El protagonista de la història promet a sa mare, quan aquesta agonitza, que anirà a la recerca de son pare, un petit cacic de poble que no coneix. Juan Rulfo (1918-1986) és una figura que es considera renovadora de la narrativa hispanoamericana i ho fa amb una fórmula que trenca el temps, que confon la realitat i el somni, la violència i el lirisme. Hi suma la solitud, el fatalisme i la mitologia. Els seus personatges juguen amb una estructura feta de sorprenents escenes. El resultat és una obra mestra plena de metàfores sobre la més nua realitat de la nostra existència.