Els Estats Units d'Europa

La primeria que hi havia matrimonis malavinguts que se separaven, tothom ho trobava escandalós. El matrimoni havia de ser de per vida, tant si, als dos casats, els agradava com si no. D'això no en fa gaire anys. A Mallorca, com a tot l'estat espanyol, tan sols fa dues dècades o, a tot estirar, en fa tres, que la separació s'accepta socialment. El divorci va ser il·legal fins que la Segona Restauració Borbònica va succeir la dictadura nacionalcatolicista espanyola. Personalment trob que les malavinences entre l'home i sa dona s'han d'arreglar amb el diàleg i no amb el divorci. Però aiximateix pens que val més una separació amistosa que no una convivència forçosa i sota l'amenaça del més tirà contra el més pacient dels dos.

Això que, a nivell personal, de deu nou ho accepten, encara és un tabú a nivell de nacions. Europa està condemnada a esdevenir a la llarga un gran estat federal si vol pintar qualque cosa en el món. Però Europa no es podrà construir mai des de la submissió d'unes nacions gallines a una que faci de gall. Debades ho va provar en Carlemany. Debades ho va provar en Napoleó. Debades ho va provar en Hitler. I debades ho va provar n'Stalin.
Per mirar d'esborrar del mapa les nacions naturals no reconegudes que hi ha a Europa, aquests invents estantissos, rancis i obsolets que són els antics estats artificials que volen fer veure que són tot u, com França, la Gran Bretanya, o Espanya, fan de tot i molt.

Aquests artificis polítics, aquests invents resultats de casaments entre reis i reines o de tractats de "pau", és a dir, de guerra, aquestes restes d'antics imperis avui esfondrats, bé amaguen com un tabú que, dins les seves fronteres, hi ha comunitats lingüístiques i nacionals que tenen tant de dret a existir dins Europa com les mateixes metròpolis. Però, tanmateix, com va passar amb el dret al divorci, la caparruda realitat acaba surant. Reparau com amaguen la sentència d'aquest juliol passat del Tribunal Internacional de Justícia sobre el dret a la independència de Kosovë, que no tan sols la declara legal, sinó que deixa clar que no hi ha res en l'ordenament jurídic internacional que pugui aturar un procés independentista pacífic i democràtic. Res.

Aquesta setmana hem vist com, davant l'avanç sense aturall de l'independentisme a Flandes, que va arrasar a les passades eleccions del juny d'enguany, el líder francobelga Laurent Brogniet, en lloc de fer rabietes, bruneteborrokas ni d'amenaçar els flamencs amb titulosoctavos, ha fet una altra cosa: ha demanat textualment: "No allarguem l'agonia de Bèlgica. Si la deixam podrir i acaramullam rancúnia, esclatarà la violència. Els flamencs se senten una nació, igual que els catalans, i ho defensen de forma democràtica. Faig costat a la seva independència. No ens acarnissem i preparem el futur serenament. Seguim el model txecoslovac, el divorci amistós ràpid i indolor, no siguem Iugoslàvia. Ningú no pot frenar la voluntat d'un poble, tampoc la UE no ho aconseguirà. Caldrà que qualque entitat com el Consell d'Europa o l'ONU traci la nova frontera".

Maldament encara ens esperi qualque quadrienni més de Berlusconis, de Sarkozys o de Rajoys, Europa, empesa per la seva pròpia naturalesa plurinacional interior, haurà d'establir dins no gaire anys les normes, els mecanismes i els procediments per a l'adaptació de les fronteres intereuropees a les voluntats democràtiques d'existir que, una darrera l'altra, van assumint les nacions europees que encara no tenen estat. S'acosta la construcció natural, ordenada i sense traumes d'uns Estats Units d'Europa.