Palma: Perfils de la ciutat esvaïda i submergida

Retorn després d'alguns mesos d'absència a practicar el vessant d'urbanita: devot de la ciutat. I em trob el passeig de Sagrera ocupat per un carrincló mercadet hippy. Cent anys després que Gaspar Bennàssar (1869-1933), "s'arquitecte", en un sol vespre urbanitzàs aquella esplanada malgirbada del barri de Raval de Mar (dec el bellíssim nom a la medievalista Maria Barceló). Patesc per si la remodelació dels entorns de la Llotja s'endurà immisericordiosíssimament aquest passeig.

I lament que la noble plaça sia ocupada cada nit per un "botellot" organitzat i legal: més de tres-centes persones assegudes, bevent i menjant, a una placeta de reduïdes dimensions. Però el moment més greu és quan al matí següent vull comprar diaris on sempre els havia comprat, al quiosquet de n'Antònia, que a més de vendre'ls ens guardava la compra, feia 'recados' als coneguts, ens informava de les malalties i alegries dels veïnats... i no hi ha estada. Al seu lloc, una multinacional s'ha menjat el trosset i hi ha encastat una botiga, ben igual que les seves altres botigues de totes les altres ciutats on n'hi té: "Zara Home". Un no-lloc més a Palma.

Tanta sort que en Vicenç Rotger ha tornat a obrir un parell dels quioscs que s'havien tancat. Una ciutat sense quioscs? Quina llàstima! Tot i que l'evolució de les grans urbs escup els punts de venda de diaris i revistes i mercaderia connexa. A Espanya se n'han tancat milers i milers i l'horitzó és el de la màquina expenedora de diaris o els venedors de cap de cantó. Una altra variant de la substitució del petit comerç, per les multinacionals o pels free-lancers que ocupen buits ocasionals i venturers.

Anar de compres o mirar els mostradors és un dels exercicis bàsics del viure a les ciutats. Un additament més de la cerimònia del passeig quotidià. Passejar per la ciutat amb l'attrezzo del comerç com un dels seus decorats, com ho són els músics ambulants, les clavelleres furtadores de carteres, la gent atabalada parlant pels seus mòbils... Palma canvia i creix. Ha crescut i, tal vegada no ha canviat tant. I mirant-la de més a prop ni ha canviat, si canviar era no mantenir el batec del que han representat les ciutats: ser capdavanteres del progrés, la modernitat i el multiculturalisme.

Però així com, per exemple, als cafès els han fabricat la seva petita història mítica, no s'ha fet amb les botigues. O és que no comprava sabates Einstein? I Picasso, no emprava condons? O Lenin els canalons, per fer-los a la Rossini? Però és cert que és més sòbria la funció del comerç, no sembla lloc per a refugi del flâneur o de l'intel·lectual. Qui es recordarà del nostre petit quiosquet? És inevitable l'oblit, la poca memòria? Hom podria creure que el que és inevitable és la destrucció dels paisatges urbans, als quals els pot passar el que els urbanistes italians denominen massa gràficament, "sventramento"; obrir el ventre i esbudellar la ciutat i col·locar-hi uns nous òrgans, més funcionals, però més asèptics.

I així, la memòria urbana és substituïda per nous barris edificats damunt les runes dels anteriors, sense cor i sense passat. O encara pitjor, aquesta microcirurgia que elimina, lloc a lloc, petites botigues, estancs, cafès... Lassalle Óptico, Perfumería del Teatro, Librería Oliver, Colchonería Lladó, Colmado Frau, La Mimosa, Carnecería Equina... O conjunts d'edificacions que, pietosament, s'anomenen "Arqueologia Industrial". Crec que avantposar el mot "arqueologia" es fa per commoure els responsables de conservar el patrimoni. Tal vegada així no enderrocaran estacions de tren del XIX, fàbriques del racionalisme arquitectònic de principis del XX, barris sencers de la ciutat alguns amb una xemeneia com estendard, botigues laxament art-deco que atresoren un redol de la identitat de Palma.

Perfils de la ciutat esvaïda i submergida, ho bestrec dels llibres del capellà Caimari (Els Perfils de la Ciutat), del de J. Verdaguer (La ciutat esvaïda) i del de J. C. Llop (En la ciudad sumergida) per fondre algunes de les cròniques urbanes que transcorren per dins aquests solars de la desmemòria. No voldria que em sentissin reivindicar aquells temps. Que si la ciutat era més amable, que si tothom es coneixia, que si els barris eren autosuficients i no havíem d'agafar cotxe i ara -maleït esperit del zoning de Le Corbusier, polígons monofuncionals- tothom s'ha de desplaçar, perdent temps i energia, a canvi d'aparcament.

La ciutat, Palma, és un ens en transformació i evoluciona més ràpidament que la planificació feta des de les administracions. Deixant restes, estalons de la seva memòria. Som veïnat d'una finca que va construir Gaspar Bennàssar i vaig poder entrevistar abans de morir Gabriel Alomar (1910-1997), dos subjectes històrics de la planificació de Palma, amb ombres i clarors a les seves obres. El carrer del Sindicat era marinat per dues botigues d'espècies, pebres i claus d'olor, habituals condiments per a les matances, però també nou moscada o canyella. El meu barri ha quedat sense botigues, La Puertoriqueña avui és un restaurant de disseny i "tapas". Ho dic per les metàfores del canvi. Era millor? Era l'aire dels temps.

Eusebi Estada (La ciudad de Palma, 1885) era partidari d'enderrocar les murades i ventilar la ciutat, tancada i malaltissa. Ara ho trobaríem un sacrilegi. Per això se'm fa difícil el comentari evocador i nostàlgic i no caure dins el costumisme urbà dels Ayguaforts de Gabriel Maura. Quan ho pens, tal vegada, m'hagi de respondre amb la meva mania de retratar o descriure personatges marginals que han quedat capolats per l'evolució de la ciutat: desadaptats, gent sense casa, dones alimentadores de moixos, inquilins solitaris... Personatges mals d'encabir dins les teoritzacions de "La Palma que volem" o "La Palma que dissenyam" que es llancen des de l'Ajuntament. Les ciutats, Palma, lluny de seguir els col·lectius reivindicatius o l'administració, són modificades per forces molt més àgils que les municipals, o les sentimentals.

La pressió actual destrueix les xarxes socials existents als barris, amb l'amenaça connexa dels "assassins del comerç tradicional", les gran cadenes comercials, usurpadores de les botigues d'antany. S'escenifica el triomf dels "no-llocs". Així m'ha passat amb el quiosc desaparegut. Un buit urbà dins la meva Palma, només mitigat per les fotografies de Jaume Gual (Botigues de Palma, 2008), que gràficament fa el que jo voldria poder fer: una semàntica de la ciutat, una palpitació del que volia dir urbà, un reliquiari del que estimàrem i una penyora per als nostres fills.

Vaig néixer al passeig marítim, vaig viure prop del pont del Tren, vaig tenir estudi al puig de sant Pere, al casalot de Can Canals amb la penya de gent rara, al cul de sac del carrer del Jardí, a la font de la Vila, a la plaça de la Llotja... La meva peripècia palmesana és testimoni d'haver pasturat per Ciutat, on, segons el mite, a les ciutats s'hi colga l'avantguarda, la modernitat. Però dins l'altre mite simètric, el de la postmodernitat Internetiana, tothom pensa que té la caixa de les novetats a ca seva. Per això les ciutats no massa grosses, com Palma, pensen -ara més que mai- tocar amb un dit al cel, malgrat el sedàs de crítics impertinents que es queixen quan es tanca el seu quiosc de tota la vida.