Justícia terrenal

A Barcelona ja es comencen a llogar balcons amb vistes a la Sagrada Família. La visita del papa Benet serà el pròxim dia 7 de novembre; estic pensant-me si n'he de llogar un, tot i que la broma em pot sortir per uns 400 euros. El que m'agradaria és llogar un balcó, sí, i posar-hi un micròfon i un altaveu i demanar al papa explicacions -davant el més d'un milió de persones que s'espera que seguiran la seva missa en pantalles gegants davant del temple- sobre els escàndols de pederàstia que continuen sacsejant l'Església catòlica.

Aquest papa acaba de deixar les terres angleses; allà hi ha acudit a fer explícit un gest d'apropament amb els cismàtics luterans. A més de realitzar un viatge que cap papa romà no havia fet des del segle XVI (el papa anterior hi havia anat, però en viatge no oficial), se'l convida a fer un discurs al Westminster Hall, un lloc històric on només dues grans personalitats estrangeres havien pogut accedir per parlar: el general de Gaulle i Nelson Mandela. Allà, el papa ha defensat la religió i s'ha atrevit a fer-se seva la figura de Thomas More, màrtir de les idees religioses a mans de l'autoritat política (el rei Enric VIII el va fer decapitar per no declarar-se antipapista; l'extraordinària pel·lícula guanyadora de l'Oscar l'any 1966 A man for all seasons sempre ens el farà memorable).

El papa té tot el dret del món a buscar-se els seus màrtirs, a victimitzar-se; tanmateix és la moda més comuna avui dia: sentir-se perseguit, víctima d'infinitats de greuges passats i presents, sempre buscant una excusa per després esgarrapar poder, impunitat o fins i tot el paper de perseguidor o de botxí. No existeix col·lectiu públic o privat que no dediqui una gran quantitat de temps a aquesta tasca: col·leccionar ofenses, tergiversar la seva pròpia història per a trobar persecucions o genocidis, etc., i sempre amb la intenció que de les llàgrimes se'n derivin subvencions, almoines, felicitacions o exempcions a les lleis que permetin algun tipus de tirania de signe contrari.

El papa, entre tanta plorera, ha fet beat un cardenal anglès, de nom John Henry Newman, que s'ha guanyat aquest honor perquè va veure la llum i es va convertir al catolicisme. El senyor Newman, pel que sembla, va ser una llumenera teològica, però també va viure més de trenta anys amb un capellà sota el mateix sostre. Newman fins i tot estava enterrat per voluntat pròpia amb 'el seu amic', a qui va sobreviure i a qui va dedicar paraules d'amor ben enceses que encara es conserven. El més trist de tot plegat és que Newman, una vegada l'Església va decidir que el beatificava, va ser canviat de tomba: van obrir el sepulcre on reposava amb els seu estimat i se'l van emportar cap a una església. La polèmica que això va aixecar a Anglaterra va ser considerable: ¿per què intentar amagar que Newman era gai? ¿Quin problema hi ha? De la tomba cap a l'armari, de nou?
L'Església fa la seva pròpia llei. Busca immunitats i dóna cobertura als seus amb un aire d'innocència perseguida que escarrufa. Atrevim-nos d'una vegada a fer-los passar per la justícia terrenal.