Labordeta, el beduí

Això de beduí s'ho autoproclamà ell, per les maneres franques (i encertà, perquè també era un il·lustrat dels autèntics, els que il·luminen els altres, amb música o sense, encara que no s'ho mereixin), i podem parlar aquí de José Antonio Labordeta perquè també era un animal televisiu, amb guió i sense guió. Amb guió perquè ensenyà a molts paisatges i gent i costums que no haurien conegut (ni estimat) si no fos per la televisió (amb les sèries d'Un país en la motxilla, que apujaven la 2 fins al 14 per cent d'audiència, el doble del normal, i que el posen a la vora dels grans mestres del camí: Josep Maria Espinàs i el millor Cela, el filmat en blanc i negre).

I sense guió perquè en queda el resum d'aquell "A la merda! (...) Aquí han controlat vostès el poder tota la vida i ara els fot que nosaltres puguem parlar...", que tothom va entendre perfectament a qui anava dirigit, cridat el 2003 des de la tribuna del Congrés i que era una frase que feia dècades que esperava ser pronunciada. Anys després Labordeta digué que la frase podria ser el seu epitafi. I recordem també que era un nacionalista (però no dels que ell anomenava els "nacionalistes nacionals", és clar).