Un home de contrasts

Hi ha biografies que no mereixen un final tan costa amunt, ni tan amarg. La darrera etapa de la vida de Baltasar Coll ha estat certament difícil i immerescuda, naturalment perquè ningú no desitja a un conegut haver de travessar per un pas que podria desenfocar tot allò que ha estat el recorregut anterior. La vida, com aquest cas, et fa viure intensament aquells misteris que han estat objecte de la teva dedicació, de tal manera que sembla fins i tot injusta. El canonge Baltasar Coll va ser un personatge singular, un entès que podria fer part de la mostra d'homonots de tota casta que es faria servir en un museu per explicar allò que és l'essència de Mallorca. L'imagín singular tota la vida i en totes les facetes on volgué exercitar-se, que van ser moltes com han posat de manifest aquests dies els seus amics, deixebles i col·laboradors, però no estic en condicions d'afirmar-ho.

Algunes temporades vaig tenir ocasió de mantenir llargues converses amb ell, a la Biblioteca Bartomeu March sobretot. Mai no vaig acabar d'entendre del tot on volia desembocar exactament, perquè en la majoria dels casos vaig tenir la sensació de trobar-me davant un interlocutor caracteritzat pels contrasts. Quan estava d'humor i et parlava dels seus temes preferits hom descobria un recercador curiós i llest, observador i rigorós, que sabia valorar la feina ben feta. Aquesta manera de ser no era sostinguda, sovint el trobaves amb una actitud de perdonavides, carregat de prejudicis, intrigant i indiscret, una manera de ser que sintonitzava amb certs esperits crítics, però que no acabava d'encaixar perquè no estava fonamentat en una manera de ser lineal i coherent. Per altra banda, observant com treballava amb paperetes electorals reciclades, convertides en fitxes de contingut, hom entenia que es trobava davant un home auster, pulcre i amb una manera de treballar ordenada, en aquests casos amb una imaginació excepcional i fent demostracions clares de controlar els materials de primera mà i bibliogràfics que feia servir.

Fets i maneres que feien que hom el situés a l'inventari del seus lletraferits, instruïts i llegits que volia imitar. Tanmateix, ben aviat t'adonaves de la seva inconstància, de la dispersió de la seva recerca. Fins i tot tenies la sensació que mai no volia fer part de col·lectius organitzats i formals, sinó que més aviat, de manera inconscient potser, fugia dels espais comuns i els seus treballs i el seu model de vida acabaven fent part de la marginalitat, formant inventari amb aquells que tenen un encaix difícil en les prestatgeries convencionals. Tanmateix, aquesta actitud en comptes de fer-lo un personatge admirat i imitable, sovint el convertia en un home que vorejava la vulgaritat. Llega una obra de gran interès, deixa molta feina feta, pero deixa una ombra de contradicció i d'amargor, una ombra allargada, misteriosa i difícil d'interpretar possiblement perquè mai no es camuflà darrera la careta d'allò que els homes bons consideren que és socialment i religiosament correcte. La poesia representa, indubtablement, la cara més tendre i sensible, aquella lírica i aquella musicalitat amb la qual ens agradaria recordar-lo sempre.