La professoressa

Hi ha una etimologia popular -bé, ben bé no sé si pot considerar-se així des d'un punt de vista acadèmic- que explica, quasi a mena de contarella, d'on prové el topònim Sencelles. Una és aquella que diu que els habitants del poble varen notar que el campanar estava tort i decidiren adreçar-lo. Per a això varen tramar de fermar una corda al capdamunt i entre tots estirar i estirar fins que tornàs a agafar una postura campanarialment més digna. Es posaren a estirar homes i dones tots plegats, fins que algú, home segurament, va dir que no ho aconseguirien mai perquè les dones, xerradores i destorbadores, distreien la feina dels homes. I va cridar: sense elles.

Si aquesta versió és la més masclista de totes, n'hi ha una altra que atorga el mèrit a les dones i demostra com són de toixarruts els homes. Aquesta diu que els mascles del poble, per fer la mateixa feina directament, no volgueren les dones i, com era normal a l'època, ells es varen treure el jac i el posaren al costat, per poder fer més força. Mentre estaven concentrats a estirar la corda, les dones, espavilades, varen fer córrer el jac. I els homes, com que se'n trobaven més decantats que no abans, varen pensar que havien aconseguit el seu objectiu.
Aquesta setmana, per Catalunya Ràdio, vaig engospar el final d'un programa. Vaig deduir que era un programa d'aquests d'estiu i que una professora hi havia anat a explicar coses assíduament i, en acomiadar-la, la presentadora, tot donant-li les gràcies, va emprar el mot professoressa.

De tot d'una vaig pensar que era una aberració, perdonau-me la duresa del qualificatiu, una aberració des del punt de vista lingüístic. Llavors vaig ser molt més indulgent tot pensant que era el darrer dia d'agost i que el substantiu no era més que una frivolitat, una llicència no sé si dir-ne poètica, que la presentadora s'havia atorgat. Però malgrat la indulgència, la cosa em va fer pensar-hi una mica. Sí, per tot aquest rebombori del llenguatge sexista o no sexista.

El llenguatge és una convenció. (ja ho han explicat molt bé altres col·laboradors del diari). I les convencions, tot i que són arbitràries, han de perdurar una mica en el temps, si no, seria el caos. Us imaginau que cada temporada el futbol canviàs de regles? Els afeccionats no sabrien a què atenir-se. El llenguatge, com a convenció, és arbitrari però no pot ser caòtic: aniria en contra de la seva essència i finalitat. I també ha de ser simple. Es regeix per la llei del mínim esforç. Per tant, com a mínim als nostres redols hi ha unes formes que es diuen marcades, específiques, que són les femenines i unes dites no marcades, que tant poden afectar els masculins i femenins, per exemple quan deim "els professors", referint-se a homes i dones.

És cert que en alguns caos es poden usar neutres genèrics, el professorat, la humanitat... Però el que no podem fer, tot cercant una suposada igualtat de sexes, és inventar fórmules rares com que els anys senars les formes marcades siguin les femenines i els anys parells les masculines, o reiterar conceptes: els alumnes i les alumnes... Allò que em va fer pensar el mot professoressa és un punt més dins aquest absurd, preferir-ho a professora, tot pensat que professora s'assembla massa a professor, ergo n'és un derivat, per tant, podria implicar una subjugació, amb la qual cosa no sortim del mateix cul de sac.

De totes maneres, com en el cas dels sencellers, sempre hi ha una argúcia que pot fer més suportable, permeteu-me la ironia, aquesta creu del llenguatge sexista. I és pensar que el femení no és un derivat del masculí, sinó, atesa la turpitud dels mascles -ja saben el tòpic que som incapaços de fer dues coses alhora- pensar que és una reducció del femení, per allò que som més lloscos i tot el que hi vulguin afegir. Permeteu-me la indulgència de dir allò de se non è vero è ben trovato.