La invocació a Còrdova (i II)

Parlàvem ahir de Còrdova, de quina manera s'ha erigit un relat històric per a mostrar la possibilitat de convivència entre religions. Els promotors de la mesquita a la zona zero s'apleguen sota el nom de la "Casa de Còrdova", cosa que ha incendiat els recels dels opositors al temple perquè, diuen, que es estem davant d'una provocació encoberta: "Còrdova fou la capital dels conqueridors musulmans, un símbol de la seva victòria sobre els espanyols cristians que va cristal·litzar en la transformació d'una església en la tercera mesquita més gran del món". Així, els promotors no estarien fent res més que aprofitar-se de la ignorància de la gent, que no sap que a Còrdova es va erigir la capital de l'imperi musulmà, un imperi que ara voldrien tornar a elevar -ho diu Ben Laden- els assassins d'Al-Qaida.

Però també el president Obama en algunes ocasions s'ha referit a Còrdova com a "model de convivència i tolerància entre musulmans, jueus i cristians". ¿Un mite? ¿Una falsificació històrica? Còrdova: ¿model o antimodel? ¿Realitat, mentida, tapadora? Diré d'inici que no sóc historiador ni tinc cap altre instrument que les enciclopèdies, la xarxa i la meva bona voluntat. Però hi ha dades objectives: la conquesta musulmana de Còrdova es va consumar l'any 712, però la mesquita no va ser aixecada fins l'any 784, i només va arribar a ser la tercera més gran del món l'any 987. A pesar del domini musulmà, va continuar sent església cristiana com a mínim durant la vida d'una generació, i tampoc no es va fer aixecar per commemorar cap victòria sobre els cristians, sinó la victòria sobre d'altres musulmans -abbàssides- lleials al califat rival del del vencedor, l'emir omeia Abd-ar-Rahman I. Per això la mesquita no mira a la Meca sinó cap a Damasc, d'on Abd-ar-Rahman va ser foragitat pels susdits abbàssides.

Tot això encara no ens diu res de la possibilitat de viure en comú. La qual trobem recolzada per la història, efectivament. La mateixa Enciclopèdia catòlica ens parla d'un temps, entre els segles VIII i XI, en el qual va existir una sòlida connivència entre credos, sempre sota el domini polític musulmà. Còrdova va ser coneguda com la Nova Atenes: "Tant els àrabs com els cristians van col·laborar a fer de Còrdova una ciutat florent, elegant i refinada, incomparable amb cap ciutat d'aquell temps"; a més, allà hi havia la biblioteca més gran del món, on els estudiosos de les tres grans religions abrahàmiques podien treballar colze contra colze. Aquest focus de saviesa fou el que va atraure els més grans homes d'aquell temps: l'occità Gerbert d'Aurillac, filòsof i matemàtic, futur Papa Silvestre II; Maimònides, jueu; i Averrois, àrab, que va defensar la filosofia d'Aristòtil davant dels que ja consideraven la seva racionalitat contrària a l'Islam. Tot se'n va anar en orris, és clar, durant el segle XIII, per culpa de l'anomenada reconquesta cristiana.

¿Còrdova, doncs? Sí, Còrdova. I tanmateix, ¿i què si fos mentida o una falsificació? Com si tota la nostra democràcia no s'edifiqués sobre una relectura errònia del govern del poble, a l'Atenes de Pèricles.