Spielraum, de Bernardí Roig

Molt sovint, els artistes amb una forta personalitat i, per tant, amb un repertori plàstic molt propi, enceten un tema per anar a cercar-ne moltes variants. D'aquesta manera, durant anys Roig es va interessar per elements i imatges molt properes a una estètica necrofílica amb una proliferació de totes les obres del color negre en un joc profund dels contrasts amb el blanc. Aquest fet ens permetia intuir que més tard podrien aparèixer obres ben diferenciades. Han passat els anys, perquè Bernardí Roig va començar a treballar molt jove i ara podem gaudir, des de fa anys, d'un treball que de manera oposada als primerencs s'interessa per l'individu i també per la llum amb la qual l'home dialoga.

Amb un currículum magnífic, aconseguit amb moltes hores de treball a l'estudi, l'artista ens proposa aquesta mostra, Marge de maniobra, al Centre Cultural Pelaires en el quarantè aniversari de la fundació d'aquesta galeria. Per comprendre plenament aquesta exposició, hem de considerar alguns aspectes. Primerament, la mirada de l'individu, que és el que cerca l'artista. També ens fa reflexionar sobre aquella realitat que una persona sense visió és capaç de veure coses en el seu pensament, ja que no passa pel sedàs de la mirada que podria distorsionar-la.

El cos humà és molt important en la mostra, ja que n'hi ha de fets en motllos i de color blanc situats per diferents parts de l' espai, no només a la nostra altura, sinó encaixats a una biga al sostre, sovint amb la cara oculta per tubs de fluorescent que l'envolten. En altres peces, dibuixos de rostres d'home amb la boca tapada o desdibuixada. També els audiovisuals de la mostra, de rostres masculins, resulten interessants, o el que podem veure en mirar l'interior del pou del pati exterior.

A la planta baixa podem valorar aquell sentit que els caps humans tenen el rostre tapat per una gàbia o per una quantitat de fum fred que no els permet veure-hi, només al visitant i amb certes dificultats, però que aguditzen el fet de la mirada oculta, de l'espai, també ocult per la pròpia memòria del mateix espai.

Els individus de B. Roig són el resultat de les negatives afirmacions, la claustrofòbia, la incomunicació partint del fet mitològic i d'una llum fluorescent que té el valor de la negació de la imatge tal com passa en la gran quantitat de tubs de llum que ens condueixen a la planta més inferior fins a la instal·lació videogràfica del pou.

Vull, encara, posar en relleu que a la planta superior hi podem veure una peça cúbica, de gran format, que acull la idea de poder crear espais provisionals. També les petites fissures d'aquesta, a través de les quals podem fer el nostre heroic acte de tornar a obrir els ulls. O que ens permetin respirar enmig d'uns sentits esteticistes, sense valor, només fruit de sistemes polítics i econòmics erronis i que s'han convertit en armes mortals contra els individus.

Aquesta exposició de B. Roig és, al nostre parer, una de les més treballades des del concepte i de l'estètica. L' artista aconsegueix, ara, un llenguatge plàstic contundent, fort i a la vegada entenedor pel públic, de la mateixa manera que el seu text demostra que la fase més crítica ja és depassada i que no per això la seva obra és menys important, sinó al contrari. Per això us animam a visitar-la.