Divertit, avorrit, bo, dolent

El titular se m'enganxa a l'orella, encara que l'he llegit i no escoltat. Reprodueix una sentència de Jérôme Savary, prou conegut i amb mèrits per ser respectat. Ha estrenat una Lisístrata al teatre romà de Mèrida, amb èxit, i la gent s'ha divertit, segons conten les cròniques. El director n'està content, perquè ha aconseguit un muntatge de qualitat i divertit alhora. Com que no sempre ha pogut combinar diversió i qualitat, vet aquí allò que pretén convertir en axioma: "És millor una obra divertida i dolenta que no una de bona i avorrida".

Hi ha alguna cosa que gisca, en aquesta frase, com si li faltassin dues gotes d'oli per anar llatina. La causa d'aquest frec metàl·lic és que dóna per establert i generalment assumit què és dolent, què és divertit, què és bo i què és avorrit. Naturalment, en el decurs de la peça periodística en qüestió no s'arriben a esclarir aquestes qualitats d'una obra d'art -en el cas concret, de les arts escèniques. Però allò que en diríem intuïció estadística -ja em perdonareu- em fa ensumar que la composició d'aquestes qualitats està en fase avançada de consolidació global; i, si és així, la cosa no té gaire gràcia. És dolenta i avorrida.

Ara pens en les coses que formaren la gent de la meva edat, les lectures, el cinema, el teatre, la pintura, l'escultura; i d'una part significativa d'aquestes obres d'art crec que, segons les convencions actuals, en podríem dir avorrides. Perquè avui, on no hi ha ritme trepidant i acció hiperaccelerada, hi ha avorriment. Per tant, parlaríem d'una obra avorrida i bona (pitjor que una de divertida i dolenta), si parlàvem de Guerra i pau, de Tolstoi, d'El guepard, de Lampedusa/Visconti, de Persona, d'Ingmar Berngman, o d'una natura morta de Chardin. Però, és clar, ni la novel·la de Tolstoi, ni la de Lampedusa ni la seva versió cinematogràfica de Visconti, ni la pel·lícula de Bergman, ni una gran exposició de Chardin no són avorrides. Hi ha molta d'acció (fins i tot en els quadres de Chardin, malgrat la seva profunda serenor), hi passen moltes de coses. Però hi passen de manera que ens hi hem d'aturar a pensar-hi, que no hi podem trescar sense cap més finalitat que matar una estona (Que no et matin el temps, Gabriel Janer Manila, edit. Lleonard Muntaner).

L'avorriment en les obres "bones i avorrides" l'aportarien un tempo adequat a la reflexió i l'èxit en la voluntat d'arribar al fons de les qüestions que l'artista empra com a matèria primera i com a suport de la seva obra. Però també hi ha, censades, multitud de persones que s'avorririen al teatre, al cinema, en la lectura o visitant una exposició, si aquestes obres no tinguessin aquest tempo ni traspassassin la pell de les coses. El perill és que les biblioteques públiques i les televisions igualment públiques, o el cinema subvencionat, acabin oferint exclusivament uns productes que formin persones en la consideració de les qualitats de l'obra d'art en consonància al que podem sospitar dóna per establert un home, d'altra banda tan meritori, com Jérôme Savary.