Vaig torbar-me molts d'anys a entendre aquella frase que em repetien a les classes de religió: es pot pecar de pensament, de paraula, d'obra i d'omissió. De pensament, no cal dir que bullia de pensaments que la vergonya m'hauria impedit consumar si l'ocasió s'hagués presentada. De paraula, era clar que havíem d'inventariar les flastomies per penar-les davant del capellà. D'obra, a més de les reiterades mostres d'insubordinació al poder (familiar i escolar) hi havia l'agradable costum de pelar-me-la a tota hora i que el mossèn s'entestava a prohibir, amb un resultat nul a tantes preocupacions com demostrava. Però, d'omissió, com es podia pecar per no fer qualque cosa? Va ser anys després, quan ja ni em preocupava d'amagar els meus nous i múltiples plaers a la cúria, que se'm revelà la força d'aquell advertiment amb tota la seva cruesa: es podia pecar igual per fer que per deixar de fer.

Aquests dies de bajanades estiuenques m'ha vengut al cap aquella frase juntament amb una altra que és bandera progressista: qui estima Mallorca, no la destrueix. Els partits que governen amb PSOE tenen tot el dret del món a voler fer marca, a estar presents en les prestatgeries del mercat electoral i no ser engolits per la marca blanca que els pot diluir. No ho dubt. La marca és un actiu que costa molt de crear. Molta militància generosa per aconseguir ser reconeguts i identificats. És vera. I perquè ho és, i perquè s'han d'entendre els esforços per mantenir allò que tant ha costat assolir, seria injust no comprendre els moviments que fan per a salvaguardar les sigles allunyades de coalicions que les contaminin.

Però entendre les humanes debilitats, fins i tot arribar a comprendre les raons del mercat de cada marca, no em fa oblidar que qui estima Mallorca (i les Balears, per extensió), no la destrueix ni deixa de fer tot el possible per a què d'altres no la destrueixin. I és aquí, en el que suposaria d'omissió, que les batalles de personalismes i de mercat entre les diferents formacions esdevenen un atemptat (pecat, diria el mossèn) a allò que més i amb més força hem dit defensar: el futur.

Perquè pot succeir -i totes les projeccions ho pronostiquen- que el futur d'aquests dirigents sigui millor que el futur d'allò que diuen creure i defensar i que, entretenguts en la pervivència d'una marca, ometin el sagrat deure de lluitar per la pervivència del país i el deixin en mans de la dreta rapinyaire que ja ens ha demostrat amb el que creu i com ho fa per aconseguir-ho. Pot ser és demanar massa que siguin generosos i que se sacrifiquin per a què tots puguem reconèixer-nos en el país. Però pensava, innocent de mi, que era el país -el territori, la cultura, el benestar general, la llengua...- el que ens preocupava i no la ubicació en la prestatgeria del mercat electoral. Innocent.