Creà, Déu, Espanya?

Si he de respondre a la pregunta formulada en el títol de l'article i he de ser sincer, he de dir que crec que no: que, en la meva opinió, no la creà Déu, Espanya. Tampoc no crec que creàs la Constitució, ni el TC per servar i immortalitzar l'esmentada criatura. M'agradaria, tanmateix, argumentar una mica la meva posició. Estic segur que la immensa majoria de lectors haureu endevinat que, per complir la meva escomesa, la meva tasca de contestar des de la racionalitat la pregunta formulada en el títol, acudiré -ja és com un vici- a les idees que ens va llegar el senyor Darwin. El primer que voldria recordar és que la doctrina darwinista tengué moltes dificultats per ser acceptada pel pensament conservador i confessional. La causa primera de la repugnància que provocà fou perquè desmentia absolutament la idea de la creació que ens havien transmès els llibres sagrats. He de dir, però, que no fou aquesta l'única raó de les dificultats.

Tan important com aquesta fou el fet que la doctrina de Darwin deixava ben clar que res no és etern en el món de la naturalesa, que el que és més propi de la llei natural és el canvi. Que de les espècies que han existit en aquest món, només en romanen vives l'u per cent i que les espècies que tenim davant els nostres ulls són, en certa mesura, espècies acabades d'arribar: unes parvenus. Com nosaltres, els humans. Deia, per més inri, la teoria darwinista, que aquest canvi continu no ens porta, des del punt de vista material i biològic, a un món millor, que no existeix el progrés des del punt de vista de la naturalesa, i que els éssers vius i les espècies només cobren sentit dins els seus nínxols temporals. Encara em cal afegir que, segons el darwinisme, els camins de l'evolució són del tot erràtics, plens de revolts, atzarosos i imprevisibles.

No som nosaltres, els humans, no, la culminació de l'evolució, sinó un capítol més d'aquesta història envitricollada, amoral i sense sentit aparent. Aquestes eren les idees, prou pessimistes, que feren poc assumible el darwinisme al pensament basat en la revelació divina. Tanmateix, l'enorme poder explicatiu que té la teoria darwinista l'ha convertida en la més poderosa de les doctrines científiques, i la seva gran influència en altres camps és difícil de mesurar. Un d'aquests camps ha estat en el de la Història. La teoria darwinista ha temptat molt seriosament els historiadors i n'ha obligat els més conscients i els més honests a canviar la seva perspectiva i els seus mètodes. El més important d'aquests canvis és deixar de considerar que l'ordenació política, jurídica i institucional d'una societat és la culminació d'una evolució presidida per la lògica.

El darwinisme diu que aquest estat actual no és sinó el darrer capítol d'una deriva barroera presidida i/o guiada per interessos aliens, violències sense fi, pactes innobles, oportunismes sense escrúpols, egoismes sense fre, etc. Un capítol absolutament provisional. La influència Darwin va acabar amb el creacionisme i, també, amb el fixisme en el camp de la Història. Quan escolt, aquests dies, els arguments dels portaveus parlamentaris i mediàtics de la nostra dreta espanyolista, sense cap dubte els més més incultes i menys preparats d'Europa, no puc estar de pensar amb dolor i por que és en els seus on es refugia el pensament més acientífic, antievolucionista, cínic i cavernícola de la nostra societat. Creuen, sembla, que el mateix dia que Déu creà Adam i Eva, creà també Espanya, i que va atorgar a les terres que va delimitar com a nació espanyola una Constitució i un TC perquè duràs per sempre el seu disseny o el seu designi.

Són, els professionals de l'espanyolisme centralista, la reserva espiritual d'Occident: el rebost de les més caduques i estantisses -el fixisme i el creacionisme- de les idees que circulen pel món. Voldria, per acabar, fer la prova del cotó. Vull dir que si he aconseguit expressar-me com desitjava i em permeteu comparar la nostra Constitució amb un riu -el Nil, per exemple-, m'haríeu de comprendre si us dic que veig els representants de l'Espanya cañí com si fossin el cocodrils. Les dents dels tan simpàtics i nobles animals les identific amb el TC. I nosaltres? Ai, nosaltres! A no-saltres crec que ens tocarà ser els nyus o les zebres en aquesta història. Què, si no?