El paper de Montilla i Mas és ben complicat. PSC i CiU, els dos partits que han fet de l'autonomisme la raó de la seva existència, veuen ara com tota la feina feta els pot fugir de les mans en un no res. Els darrers trenta anys, aquestes dues formacions han jugat amb l'autogovern català amb una ambigüitat calculada. Tibar la corda i renunciar a temps de no trencar-la ha estat la dinàmica que ha portat el Principat al desconcert actual. Ara, els dos grans partits catalans que s'erigiren en vencedors de la transició veuen perillar el model autonòmic que els permeté dirigir el país des de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, front a front.

La preocupació de Mas i Montilla se centra a organitzar una resposta adequada a la sentència del Tribunal Constitucional. Contundent de formes, però no de fons. D'aquí que la manifestació de dissabte que ve, proposada per un i beneïda per l'altre, hagi esdevingut un nou àmbit de confrontació. La gent és conscient que la protesta, per si sola, no arreglarà res. Però les ganes de sortir al carrer per escenificar la resposta cívica hi són. I sembla que n'hi ha moltes. Això és el que el PSOE de Madrid -i de Barcelona, no ens enganyem- tem. Les preferències dels socialistes se centren que la protesta es limiti a la marxa civil i que la calor de l'estiu apaivagui les reivindicacions catalanes.

D'aquí la importància que té la disputa simbòlica pel lema que ha d'encapçalar, o no, la manifestació. "No m'imagino cap pancarta que pugui acollir més sentiments d'unitat i de forma més transversal que la bandera del nostre país". Aquest fou el xantatge que verbalitzà Montilla, diumenge passat a Balaguer, la capital de la Noguera. Els llanterners del PSC no en volen sentir a parlar, de lemes com "Som una nació. Nosaltres decidim", proposat per Òmnium Cultural.

Aquesta darrera opció acostaria la marxa cívica de dissabte a les multitudinàries protestes en defensa del dret a decidir i deixaria aquells que encara es creuen l'autonomisme a contrapeu.

Sembla que el temps polític tal vegada no acompanyi aquesta vegada els autonomistes. La societat civil demana líders que estiguin a l'altura del moment històric en què es troba el país i que no converteixin la resposta a la sentència en uns focs d'artifici de curta durada. Per a molts, el resultat del recurs del PP contra l'Estatut català ha suposat un greuge de difícil reparació que exigeix un posicionament contundent de la classe política del país. No es tracta tant de defensar el text estatutari pel seu contingut, sinó per la naturalesa de l'atac sofert. S'ha menystingut un acord democràtic, que fou aprovat pel Parlament català i per les Corts espanyoles i que rebé el suport dels ciutadans en referèndum. La gravetat de la sentència és que ha qüestionat la voluntat popular dels catalans, manifestada en la forma més democràtica que es coneix.

El perill que entreveuen Montilla i Mas és que la societat civil passi per damunt de les seves formacions polítiques i dels interessos partidistes. Això els situaria en un escenari gens desitjat, i amb l'obligació d'haver de posicionar-se, a la fi, per un model o d'altre de país. Es veurien forçats a trencar les ambigüitats discursives que han mostrat des de fa tres dècades els partits del pujolisme. Quedar fora del pastís electoral que representa el sobiranisme creixent pot esdevenir un entrebanc difícil de superar.