No puc suportar que les meves amigues es barallin, sobretot perquè sé que, quan ho fan, es torben mesos a perdonar-se i fins i tot de vegades no ho aconsegueixen. N'hi ha que diuen que a un amic no li has de donar explicacions perquè sempre et comprendrà, i que a un enemic tampoc, perquè per molt que t'expliquis o et disculpis la resposta de la seva comprensió sempre serà "no", com una barrera que mai no podràs traspassar. De deu vegades nou he cregut en aquesta màxima amb els ulls clucs.

Però després de presenciar la discutida de na Cati i na Paula, no crec que hi torni a creure. Massa explicacions i poca comprensió, al cap i a la fi. Na Paula va conèixer fa unes quantes setmanes en Guillem, un encant de criatura, qui per cert tenia tots els ormejos necessaris en un home, inclosos els físics, i estava molt pendent d'ella. Tot i això, fa dos dies que el va acomiadar sense previ avís.

- I ara, què ha passat? Va demanar na Cati tota alarmada.

- Res, fa poc que s'ha divorciat i sempre em parla de la seva dona.

- Bé..., i? És normal... Tu també parles dels teus ex i això que fa anys que et vares separar...

- No ho sé, tenc por que em faci mal. És perfecte per a mi, ho vaig saber el primer dia que ens vàrem mirar als ulls. Sols que... i si em romp el cor?

Aquí na Cati va canviar el somriure, el cantet i fins i tot la veu, cansada, segons va dir, d'anys de consolar aquesta nina aviciada. Amb més ràbia que tacte, va començar a relatar- li, un per un i amb tota classe de detalls, tots els emperons que la nostra amiga comuna havia trobat a tots els homes que havia conegut. La veritat és que mai ningú no li ha acabat d'encaixar del tot. Aquesta romàntica irreductible té una certa habilitat a rompre -fins i tot a destrossar- totes les relacions que comencen "meravellosament bé".

Na Cati va continuar, desbocada, ignorant les llàgrimes que guaitaven a la cara de na Paula.

- Tres exhomes, cinc examants, quatre compromisos i un caramull de pretendents t'han acompanyada al llarg de la teva vida, a més de nosaltres, és clar, les teves millors amigues. En Pep, el pare del teu primer fill, era maleducat, segons tu. En Toni, el teu home oficial durant deu anys i pare del segon, un solitari, un egoista i un avorrit. Abans d'ells dos, una tracalada d'homes tocaren a la teva porta: un era massa alt, l'altre massa baix, l'altre era incult, el de més enllà era brut... així fins a una centena d'adjectius afegits a les pobres víctimes que, simplement, et volien estimar. Com expliques que no se n'hagi salvat ni un?

Què he de fer, idò? Ara mateix el cridaré i li diré que vull seguir passejant amb ell, dormint amb ell, rient amb ell... però no vull que em parli mai més de la seva exdona.

Deixa de posar condicions als altres i aplica't el conte. Quinze dies. Això és el que et dura un home darrerament. Cada vegada te'n desfàs més aviat, d'ells... I sempre és culpa dels altres. No t'adones que segurament ets tu el problema? Primer els enamores, llavors els avorreixes i al final... els destrosses.

- Destrossar- los? De què parles? En Toni em va deixar per la seva secretària...

- Sí, i tu feia anys que et colgaves amb el seu millor amic. Sols que a allò que a tu et passava li deies solitud. Ja està bé, que aquí de santa no n'hi ha cap. I tu ets talment na Julia Roberts en aquella patètica pel·lícula de Novia a la fuga, sols que a tu ni en Richard Gere aconseguiria enganxar-te...

Na Paula es va aixecar, visiblement malferida, es va penjar la seva bossa nova -que li havia regalat en Guillem, pobrissó- i se'n va anar, sense pagar, per cert.

Em va saber greu veure-la partir amb aquelles superllàgrimes que acabaren fins i tot amb el seu rímel waterproof, símbol negre del dol que la pobra tenia al cor. Però aquesta vegada no tendré arguments per consolar-la, ja que na Cati va fer diana amb la diagnosi. Per què les dones sempre anam de víctimes? Tenim tan assumit en el nostre disc dur que hem de fer el niu, el betlem, i que sempre els dolents són ells, que quan la nostra naturalesa més íntima es revolta ens costa molt reconèixer-ho.

I tal vegada a moltes ens ha passat això. Les relacions han estat de cada vegada més curtes i sempre ha estat culpa dels altres? Pot ser que nosaltres boicotegem la nostra vida amorosa, perquè simplement no ens interessa? Volem amor per a sempre i de vegades ens basten quinze dies per ofegar-nos. Durant mitja vida els hem acusat, obertament o vetlladament, de ser uns Peter Pan, de tenir por del compromís, de ser clarament incompatibles amb el nostre ideal d'home, amb la nostra manera de ser o amb la nostra pell. Sabeu que us sé dir? Que, sense que serveixi de precedent, estic absolutament a favor d'aquestes criatures masculines, així que perilla que avui, o tal vegada demà, m'enamori perdudament del primer que s'atreveixi a demanar-me un ball.