Juny a la muntanya (1970)

"Hagueren d'esperar que la neu s'hagués començat a fondre. Tanta sort que l'hivern havia estat molt fred però sec, i la primavera s'havia anunciat prest. Les pastures de Sasseneire es troben a dos mil tres-cents metres i són, realment, les més altes de totes les que posseeix la Comuna, és a dir, tres més; però que són a les vessants de la vall, mentre que Sasseneire ocupa una fondalada, per davall de les rufades.

Sol succeir que en aquestes altures hi ha encara en el mes de juny dos o tres peus de neu en els llocs més exposats al sol. L'avantatge d'enguany per a Crittin fou que la blanca capa resultà ser menys gruixuda en el cim que d'ordinari, i així es va desfer més apressadament sota la calor del sol, que havia començat a deixar-se sentir des del mes de març.

Encara no eren a mitjan maig quan ja hi pogueren pujar. Eren cinc, és a dir, el president, Crittin i el seu nebot, Compondu, i el guardià comunal. Sortiren a les quatre del matí amb les seves llanternes i provisions, sense oblidar un o dos bòtils de moscatell. Duien sabates clavetejades i els Crittin polaines de cuiro, els altres de drap, d'aquestes que es fermen per un costat. Primer cal anar tot seguit per la vorera esquerra del torrent, que va per un llit molt encaixonat, entre dues amples faixes de sorra, que apareixen tan prompte com l'aigua comença a esser escassa amb l'estiueig; però en aquesta època de l'any els bancs de sorra, i fins i tot els dos marges, havien desaparegut.

Es veia més imprecís el torrent que alçava tot ell al llarg dels prats el seu blanc llom, que semblava bullir sense sortir del mateix indret. Allà estava la terra molla, amb la seva herba ja crescuda, coberta de flors; aquí estava encara la terra bona, per on passava el torrent silenciós i tranquil, per entre l'herbei com un cap de ramat més que pastura...".

L'escriptor francès C.F. Ramuz ens narra a la seva obra La grande peur dans la montagne com el mes de juny, amb la calentor del sol, emprenia el desglaç. Com la gran capa blanca d'un cim esdevenia aigua i vessava muntanya avall per un torrent. Són pàgines bellíssimes d'un autor oblidat que ens condueix pels dominis de les grans altures i ens mostra com l'home es pot confondre amb el paisatge, i ser, ell mateix, paisatge. Ja Paul Claudel escrivia amb una certa tristor que "la gent s'haurà de riure de nosaltres d'aquí a cinquanta anys en veure com hem consagrat mediocritats mentre Ramuz publicava les seves novel·les per a goig d'un nombre reduït però fidel de lectors". Redescobert per Romain Rolland, Heinrich Mann, Jacques Maritain i molts altres crítics i intel·lectuals de fama, l'escriptor suís ha crescut en fama i consideració.

Mestre de la prosa descriptiva, gran pintor de les perspectives del seu país, ens presenta un estil propi, sobri, poderós com la vida mateixa. Un geni retrobat.