Dels morts, no se'n parla malament. La norma no escrita sol ser d'aplicació quan desapareix un personatge de notorietat pública: tothom en destaca les virtuts. Com a principi de comportament social no deixa de revelar hipocresia: la mort no esborra els defectes. Carregar contra el difunt podria ser vist, per tant, com un saludable exercici de superació dels convencionalismes. Un sentit elemental de l'elegància, però, ens fa arrufar el nas contra una arruixada de bilis contra algú que acaba d'exhalar l'últim sospir. Quan mor algú que detestam, tenim l'opció de mantenir un silenci respectuós (sobretot si ningú no ens ha demanat opinió), i esperar que passin unes setmanes per manifestar les nostres crítiques. Afanyar-se a recordar com era de menyspreable algú que ha mort fa un dia o dos té alguna cosa de miserable. I en aquesta conducta miserable ha caigut ni més ni menys que el Vaticà amb motiu de la mort de José Saramago.
L'Osservatore Romano, òrgan oficial d'expressió del Vaticà, va publicar, l'endemà mateix de la mort de l'escriptor portuguès, un article de Claudio Toscani que no li estalviava afectuosos sintagmes qualificatius: populista extremista, materalista libertari, irreverent. Saramago, diu l'article, "no va abandonar mai una incòmoda simplicitat teològica", una frase que els que no som teòlegs no entenem què vol dir exactament.
Fent un esforç per esbrinar l'argumentació de fons de l'article, podríem reconstruir-la així: Saramago no creia en Déu però interpel·lava Déu pels mals del món; era, per tant, un incoherent, ja que criticava una divinitat en la qual no creia. El raonament és propi d'algú que no s'ha aventurat mai més enllà de la literatura devota: la invocació a Déu pot ser un recurs literari al marge de si l'autor és o no cristià. La tradició cultural en què s'insereix la creença pot ser usada (i ho és amb freqüència) per a l'expressió de l'angoixa davant la crueltat del món.
L'altra acusació principal és la de ser irreverent. Vaig llegir fa anys L'evangeli segons Jesucrist, la novel·la en què més fortament és basa l'acusació. Saramago, fent el seu relat particular de la vida de Jesús, construeix una poderosa obra de ficció que ens parla dels anhels humans, del poder, de la culpa (aquella culpa que pesa sobre Josep per haver pogut fugir de la matança dels Innocents, mentre altres infants morien...). No és l'obra d'un creient: és l'obra d'algú que sap que les històries que fa segles són al nucli de la nostra tradició tenen una especial capacitat de suggestió per parlar de l'univers dels homes. Però tampoc no és l'obra d'algú interessat a menysprear o atacar les creences d'altres. Només una mentalitat molt tancada hi troba irreverència.
Torn al començament. Venia a dir que sóc partidari d'una certa observança, sense caure en la hipocresia flagrant, d'aquella norma no escrita que diu que dels morts, no se'n parla malament. Tanmateix, puc veure que la norma té uns límits: si morís algú que jo tingués pel més execrable dels tirans i que sentís com un enemic personal o com una amenaça segurament no em podria estar d'expressar-me amb tota franquesa. És a dir: per al Vaticà Saramago era un enemic i una amenaça. Un perill davant el qual no hi ha propòsits d'amor als enemics que valguin. Nostàlgia de la Inquisició, això sembla que és el que hi ha.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
No m'agraden els seus articles gairebé mai, però el felicit per aquest, sobretot, per la diferència de criteri amb el Sr. Comes, que demostra un dia sí i un altre també els estralls de la imbecilitat neocon, i el dogmaisme d'un suposat antidogmatisme.
Saramago creia més que molts creients, però n'estava empegueït.
Si senyor:per al Vaticà, Saramago era un enemic i una amenaça, els inquisidors catòlics existeixen i si per ells fos, encara desenterrarien els morts per jutjar-los i cremar-los, com a la edat mitjana.
Totalment d´acord.