Entram avui en la nit de Sant Joan. En la rotació astronòmica que fa la terra en el curs d'un any, Sant Joan és el contrapunt de la nit de Nadal: l'extrem oposat una de l'altra. Encara que en totes dues nits ens hi trobam la posició de solstici, la realitat és que, en la primera, hi tenim el solstici d'estiu, açò és, la nit més curta, més llampegadissa. I en la segona, el seu contrari: el solstici d'hivern, o la nit més llarga, la més semblant a l'obscuritat eviterna de la mort.

Ben segur que us n'heu adonat, un moment o altre, per experiència pròpia. La nit de Sant Joan se'ns projecta, més bé, com una nit de rauxa, de cucanya completa, d'ocupació de l'espai públic i d'irrupció de la calor. Que ens en parli, si no, la vila de Ciutadella. És una nit atiada per la galanesa màgica i eròtica, per la cridòria, per l'amistança fàcil, val a dir que més tost etílica i firaire, inconteniblement efímera. És, per resumir-ho amb un mot precís, una nit funàmbula. A Menorca, benentès, en resulta talment així de superlatiu com la dibuix. Ho arriscam tot, o gairebé. I l'ordre social rígid, sovint feixuguíssim, es veu trastocat notòriament.

Hi ha un grau de transgressió permesa, ni que sigui per unes hores, que seria inadmissible a l'hivern. Així que ens situam en el jorn de Sant Joan, l'existència purament biològica de l'espècie humana es torna desimbolta de les normes, i fa tremolar les etiquetes i les formalitats del moralisme carrincló. Com ha cantat Joan Manuel Serrat, la nit de Sant Joan "el noble y el villano, el prohombre y el gusano bailan y se dan la mano sin importarles la facha".
La nit de Nadal, en canvi, resta dominada per la reclusió general, per una escassa sociabilitat enllà de l'àmbit domèstic clos i privat. És el temps en què el fred climàtic se'ns ve a sobre, i, per açò mateix, ens fa esquius, prudents tal volta, previsors, una mica prou gasius. Si la nit de Sant Joan és l'hora de la collita del blat, com a símbol de la subsistència primària, i prou atàvica, de l'ésser humà, la nit del solstici d'hivern, una qualsevol perspectiva de vida no passa de ser una llavor suara enterrada després de les sembres portades a terme durant la tardor.

O sigui, no és res més que un cúmul d'esperances, fins i tot de rogatives al cel. És, en efecte, el temps de resar, d'aixoplugar-nos, i en el qual temps ens sutja el deliri d'acumular provisions. Vindrà, però, la porta de l'estiu, i en la nit més curta cremarem totes aquestes provisions -i prevencions!- de l'hivern. Ens adonarem que, al capdavall, havíem desat andròmines als nostres armaris, i ara, dins l'estela optimista i lluminosa de Sant Joan, ens desempallegarem de totes, una per una. Les llençarem al foc de les fogueres de mitjanit. Nit de foc purificador, que ens descarregarà de damunt un enfilall de prejudicis. O dit d'altra manera: que ens alliberarà de les cotilles opressores que ens tenien tallat l'alè.

Ara: el contrast entre la nit de Nadal i la nit de Sant Joan no impedeix que, en la cultura mediterrània, hi puguem copsar un denominador comú. Com remarquen els antropòlegs, el nostre calendari festiu més pregon, i alhora el més entusiasta i secular, és bàsicament solar, és a dir, regit en funció del sol. Ve determinat pel curs que fa el sol per la nostra galàxia misteriosa i inextricable. Segons els tombs que el sol dóna en el firmament, així queda condicionat el cicle vital, en especial el nostre cicle festiu.

En canvi, la tradició judeocristiana està inspirada per les llunes: és, idò, una tradició lunar. Ja sabeu que la Setmana Santa sempre s'escaurà, indefectiblement, en el cinquè pleniluni de l'any. Idò: el cicle anual anterior i posterior en quedarà condicionant, pel ple de lluna.

Personalment, em sent un mediterrani recalcitrant, perquè som un ésser expansiu, aferrat a la llum i contrari a les tenebres d'una qualsevol idiosincràsia hivernal. Som, en una paraula, un tipus solar. I avui, clar, arriba la meva nit dolça, curta, diàfana, dominada per un sol que balla en l'horitzó; que em recorda que som éssers que provenim de la llum i de l'aigua, i no, necessàriament, del pecat i de la fosca com fa creure una certa vella mentalitat lunar.