La fredor dels quarters d'hivern

Estrènyer files és una forma de claudicació força honorable. Com a exercici intel·lectual, tancar-se en les idees pròpies és summament inconsistent. Una retirada a casa és honorable pel que té d'ancestral. "Honra els avantpassats", podria estar gravat al mabre del frontispici d'un temple als herois. En els moments difícils, la família, només la família, podria ésser la següent accepció de l'ancestralitat.

"Va anar a plorar les seves desgràcies amb els germans i germanes, no a la taula de la taverna davant una botella de mal licor", s'escriu, i la moral comuna no sofreix ni una sola esquerda. És honorable pel que té de temporal. Una retirada als quarters d'hivern per esperar temps millors. Una pausa per tornar amb força a imposar les tesis pròpies. Com a moviment tàctic pot, fins i tot, denotar inelegància. No en va, com a tal es troba als tractats de l'art de la guerra.

Com a exercici intel·lectual, estrènyer files és fràgil. Podria no ésser així si el que s'amaga darrere és, simplement, un moment de reflexió. Però rere el fet de recular sempre apareix el dubte. El dubte com a mètode, o com a debilitat: aquesta seria la qüestió. Tanmateix, molt sovint les files estretes són sinònim d'immobilisme, de cuirassa que guarda de la por d'ésser aniquilat per l'adversari.

La por com a prudència o la por com a flaquesa: aquesta és, també, la qüestió. Encara que la pregunta real segurament és si el boxador acorralat en un dels cantons del quadrilàter, arrupit en posició defensiva davant una pluja de cops, té capacitat per reflexionar. Deixant totes aquestes qüestions a l'aire, val la pena considerar com i per què s'arriba al racó del quadrilàter, a les casernes d'hivern o a la pena en família. D'exemples de claudicacions honorables n'existeixen. De claudicacions, simplement claudicacions, sense adjectius, en definitiva de submissió, d'abaixada de cap servil, n'hi ha molts més, però d'aquests no en parlarem.

En parlarem d'un: el de la família socialista. La constatació expressada que "pensàvem reformar els mercats i els mercats ens han reformat a nosaltres" és suficientment clara i eloqüent per no haver de fer més indagacions entorn de l'origen de la situació. La primera puntualització que hauria de fer-se sobre el tema és que els mercats no són neutres.

No són una matèria exacta, ni inexacta, que s'estudiï a les escoles d'economia: són una altra cosa. No es regeixen per lleis universals que es situen més enllà del bé i del mal. Les lleis universals que regeixen els mercats són aquelles que diuen que, davant un determinat tipus de estímul, la reacció és també una de determinada, mentre no hi hagi un estímul indeterminat que alteri el comportament lògic. El mercat és simplement poder. La globalització no és més que una reafirmació d'aquest fet davant la fragmentació del poder polític. L'"Estúpid, estem parlant d'economia" ha donat pas a l'"Estúpid, estem parlant de política" i, per tant, de poder.

No seria convenient deixar passar una altra frase que s'ha dit aquests dies, "Rectificar una vegada és de savis, rectificar cada dia és de necis", que és prou explicativa de com s'arriba a la situació. Tornant a les qüestions que hem deixat al vent, treballem entorn de la reflexió i la prudència. No per trobar el moment adequat per formular els canvis, que és el més fàcil de trobar, sinó per determinar la matèria, el contingut o l'abast d'aquests. I en el camí, segurament, es trobarà que l'adversari no seu a la bancada del davant, sinó més enllà, que els despatxos del poder no tenen porta on anar a cridar. Però, per damunt de tot, és necessari recordar que qui res no arrisca res no té dret a esperar.