El paper de la felicitat en el sistema

De la felicitat, les cançons d'altre temps en parlaven amb una frivolitat tan descarada que no ens la podíem prendre seriosament. És obvi que tampoc no ho pretenien. Després hi havia la felicitat eterna, la llum eterna, que ja no era d'aquest món. La felicitat, en fi, i si l'havíem de bastir amb les coses terrenals, era una paraula que rebotava de cançó a cançó, com una piloteta de ping-pong. El seu èxit era deutor, en part, de l'abundància de rimes que permetia -sobretot rimava amb eternitat-, rimes senzilles, no per això menys estrafolàries: però hem de repetir que no ens la preníem seriosament.

Un bon dia, passats els anys, t'adones que aquella paraula tan arrossegada pel cançoner consumista -teniu en compte que a la cançó popular, fins i tot quan parla d'amor, molt clares vegades es fa menció explícita de la felicitat-, aquella paraula ha estat transformada pels gurús de la publicitat, pels profetes de l'autoajuda, els astròlegs i els tarotaires, en la possibilitat real d'absència del mal a les nostres vides, expulsat per torrentades d'alegria i de benestar, tot plegat amb un punt d'eufòria efervescent.

La felicitat, en fi. La felicitat com un territori on podem establir-nos mitjançant un ús determinat dels estalvis, l'adquisició d'un apartament a Marina d'Or, ciudad de vacaciones, la pèrdua de pes o la trobada amb una persona per la mediació d'una agència de celestinatge tecnològic. Els cotxes, els perfums. El luxe, en general, és, si no l'ambaixador d'aquesta mena de felicitat, el seu signe extern més expressiu.

Hi ha també una altra felicitat, més "autèntica", que hem de ser capaços de trobar en nosaltres mateixos mitjançant la reparació i la rehabilitació de la nostra vida: l'autoajuda n'és la via més transitada. Uf, la retòrica psicologista i l'orientalisme almivarat, una intel·ligència emocional de solapa i l'ajuda del ioga o del pilates, tot plegat amb tisanes aromàtiques i baies de goji, han construït el temple pseudolaic de la felicitat del mil·lenni.

Els addictes d'aquesta doctrina són gent de fe, per tant no apta per al diàleg sense apriorismes dogmàtics. La fe mou muntanyes, efectivament, i tot sovint les desplaça per estroncar el fluir de la raó. Aquesta mena de fe mou milions de dòlars, és un negoci en constant evolució, però sempre amb l'èxit garantit si hom sap dir-nos la causa i la ubicació d'aquest buit que corca les nostres vides, etc., etc.

Al final, no deixa de ser una qüestió de consum, el consum n'és l'excipient o el principi actiu. Ens ho ha confirmat aquests dies, en una entrevista publicada a DM, l'economista Emiliano Carluccio, expert en previsions econòmiques i anàlisis de conjuntura a la Universitat Carlos III: per acabar amb un alè d'esperança un discurs desesperançador, ens diu que "es pot continuar sent feliç fins i tot ("incluso") consumint menys". Així, Carluccio, en revelar-nos el paper de la felicitat en la maquinària del sistema econòmic, ens ajuda a entendre el món, als que ens preguntam adesiara per quines raons se'ns empeny, se'ns obliga a ser feliços, quan ja en tendríem a bastament d'estar bé i anar tirant.