Ara és per l'estalvi

Ara, entre els habituals defensors de l'Espanya una, hi ha aferrat una obsessió estalviadora inusual, com si haguessin tornat catalans de tòpic, que els fa presentar-se com a portadors de la solució definitiva de la crisi. Mantenen, però, el mateix grau de solidesa i equanimitat en els raonaments i el mateix calaix d'on proposen obtenir els estalvis. El remei, com sempre, és negar de fet el que n'hi ha que anomenen l'Espanya plural.

Una negació que, a pesar de soler-se estendre a tota classe de pluralitat, s'extrema en referir-se a la diversitat nacional, cultural, lingüística o a totes alhora. Aquests dies, amb els debats sobre la crisi i les (no) solucions, han aprofitat per esteranyinar els clams de retorn a la uniformització (a la seva uniformització, naturalment). N'hi ha moltes mostres i diferents tribunes.

Una d'aquestes mostres són les reaccions provocades per José Montilla amb la seva intervenció en català al Senat. Resulta que n'hi ha que ho veuen com un escàndol pels 6.500 euros que, "en temps de crisi", ha suposat la traducció simultània de les seves paraules. Ara bé, convé tenir present que la necessitat de traducció, i la consegüent despesa, no la provoca Montilla. S'equivoquen els qui la hi atribueixen. Ell no va necessitar traducció simultània; els qui la necessitaren varen ser alguns dels assistents a la sessió. Per tant, la despesa no la genera el bilingüisme del president de la Generalitat de Catalunya, sinó el monolingüisme d'uns altres.

De la mateixa manera que, contràriament al que alguns mitjans donen a entendre sovint, els alentiments d'alguns judicis no es produeixen perquè els testimonis vulguin declarar en català, sinó perquè el jutge o altres professionals de la justícia no l'entenen. I els conflictes amb funcionaris no els provoca que un ciutadà s'expressi en català, sinó que el "servidor públic" no l'entengui.

És clar que el que encareix o dificulta els procediments no és el bilingüisme d'uns, sinó l'absolut monolingüisme (real o militant) d'uns altres. La distància entre el català i el castellà, no ho dubtem, fa que, si hi ha una mica de voluntat, basti poca intel·ligència perquè un castellanoparlant avesat a sortir pugui entendre el català sense gaire esforç (sobretot si es tracta d'un discurs polític o tècnic). Per tant, quan això falla, és que hi manca qualcun dels dos ingredients.

Si la sortida de la crisi depèn de la utilització d'una sola llengua en les institucions, els mateixos que ho defensen, per coherència i en paral·lel, haurien de propugnar que a les institucions europees només s'hi usàs l'alemany; les traduccions hi tenen un cost extraordinàriament superior.

En el fons, però, no crec que la irritació provocada per Montilla en les pells sensibles de sempre, sigui pels 6.500 euros (despesa que no va ser generada només per la seva intervenció, sinó també per les d'altres). Potser, de fet, el que els ha indignat més ha estat que la intervenció en català al Senat la fes un andalús, per molt president de la Generalitat que sigui; un que, a parer seu, hauria de militar contra qualsevol altra llengua que no sigui el castellà, perquè qualsevol altra cosa és traïdoria.

De la mateixa manera que, com hem dit altres vegades, allò que realment els preocupa de l'escola no és que els infants arribin a no saber castellà (prou demostrat està, i evident és, que això no passa), sinó evitar que aquells infants que són de família castellanoparlant aprenguin prou català perquè s'hi puguin expressar sense esforç i, fins i tot, puguin arribar a sentir-la, també, com a llengua seva.