Norma i normalitat

Quan ni un terç dels municipis de Mallorca s'han adaptat al Pla Territorial, parlar de la necessitat de tenir una llei del sòl com si aquest fos un país normal fa rialles. No tenc dubtes sobre la conveniència de tenir aquesta eina legislativa, però no som capaç de dipositar-hi cap esperança en la seva capacitat d'ordenar el sòl. Perquè lleis en tenim per dar i per vendre. Lleis dels homes i dels déus que només aconsegueixen reconeixement quan es reconeix que es transgredeixen sistemàticament. Som un país farcit de normes i orfe de normalitat. L'excepció no confirma la norma, l'obvia.

Potser aquesta és una visió ancorada en el passat més recent i l'actual conjunció social i judicial permet l'optimisme, potser. Però basta repassar les declaracions dels aglapits per entendre la seva estranyesa en veure's asseguts a la barra per fer allò que era normal malgrat que no ho reflectís cap norma. A més, la llei del sòl hauria de tenir àmplia majoria per garantir-se la pervivència. I, en aquest país, estam condemnats a consensuar lleis que no afecten la cobdícia o, per contra, a no aplicar-les.