La fallida era això

"Els comptes de la Comunitat freguen la fallida". Tothom qui consulta l'edició digital d'aquest diari topa sistemàticament amb el titular de l'entrevista a Francesc Antich que encetava, el 18 de maig de fa dos anys, la nova etapa del quotidià en paper i a internet. Ha plogut a balquena -en literal i literari-, i la realitat no ha desmentit el president. Tot i que a Madrid encara es negava la crisi -recordau Pedro Solbes, un vicepresident primer força desorientat-, per aquestes contrades el conseller Manera i el seu equip ja havien fet saltar els senyals d'alarma. I no era just el llast de la megalomania de l'etapa anterior: els números no sortien; l'activitat econòmica s'havia arrestat sobtadament, un fet constatat que es deia amb la boca petita.

Durant mesos, la Conselleria d'Economia ha exercit de bèstia parda -o d'home del sac, com vulgueu- de la resta dels departaments del Govern. S'enfronten -com sempre i pertot, probablement- els criteris "tècnics" -escrupolositat amb els comptes, rigor pressupostari, etcètera- amb els "polítics" -oportunitat estratègica, rendiment comunicatiu, projeccions partidistes. Fins fa quatre dies mal comptats guanyaven els polítics. De quatre dies ençà, la realitat ha caigut sobre tots els fulls de ruta com un talús malmès per la pluja.

I tornem-hi torna-hi: els factors estructurals, repensar l'economia productiva, diversificar per evitar el monocultiu, fugir dels valors especulatius, etcètera, però avui tot això és més difícil, perquè de totes les mesures que haurien de permetre l'Estat -no oblideu per a qui estam fent feina- mantenir-se dins dels estàndards europeus no n'hi ha cap d'encaminada a incentivar l'ocupació, que és la preocupació que diríem "del carrer". Com ressenyava L'encruia ahir -l'article gràfic que podeu llegir just su-aquí dalt els qui llegiu això en l'edició de paper- "menys creixement és més atur, més atur és més crisi... i tornam a començar". La crisi de consum -la conjuntura més temuda fa any i mig- ara és el que menys importa. Hi ha una gangrena i s'ha d'amputar, i tots ja sabem quin és el membre que té tots els números.

A tot això, on són els "emprenedors"? Recordau que just entrant en aquest avenc ens animaven a sortir-ne "entre tots". Per aquestes contrades per ventura constatarem que una part important dels factòtums de l'economia productiva són, ai las, ultradepenents dels patrocinis públics -però no era el Sant Mercat? Tot aquest atzucac hauria de servir, almanco, per desemmascarar realitats virtuals i, digau-me optimista, no tornar-hi a caure.