De la sotana a la bata

Antoni Garau té plaça a Sant Marçal, però els administradors de salut espiritual ja no són rectors, sinó sinuosos acompanyants i consellers per a la vida. I l'ecònom, en lloc d'esperar que li besin la mà, surt al carrer i convida a la convivència. S'atreveix, fins i tot, a la recomanació de lectures heterodoxes com Llobacarda, confessions d'un capellà terrol, per fer país i enaltir el registre de llenguatge pagès d'un il·lustre capellà que escriu com és Jaume Santandreu.

En aquests temps de dubtes tan poc existencials, és sa que hi hagi qui reafirmi que la salut mental està íntimament relacionada amb la salut física, més enllà de la seguretat personal del funcionari i de la seguretat social, que a canvi de diners subministra atenció mèdica gratuïta i pensions. Són els capellans de bata blanca els que ara, havent convertit l'atenció mèdica gratuïta en obligatòria, es proposen combatre vicis insalubles talment una dictadura higiènica, prenent els papers als capellans. Fa salut, també idò, que el metge aparqui el fonendoscopi i -ni que sia per vanitat, com diu ell- ausculti les ànimes, com fa Nofre Pons en escriure un seguit de contes sense acabar. És més, tant Santandreu com Nofre Pons reinventen la vida des de l'escriptura, que és aquell punt on tot està sense acabar, aquell lloc insegur on ells han dedicat tants anys de treball.

Ara ve la fira del llibre i, des de diverses canongies i trones, ens suggeriran títols i autors diversos amb el manament de llegir, a cavall entre l'acte de fe i el reglament disciplinari. Tant com no fumar, fer esport, seguir dietes o complimentar visites regulars al confessionari o -per què no dir-ho també- a la consulta mèdica. Es pot viure sense llegir, efectivament. O llegint, simplement, a biaix de les sotanes i de les bates.