L'illa assedegada de vint-i-cinc udols

Apressada en aigua de mar, ara en calma, ara en sotsobra, l'illa de Menorca és, per dedins, una terra seca. Qui la coneixeu, em donareu la raó, potser, de seguida. Se us mostra com un codolar freturat d'aigües dolces. És ben bé així des dels remots temps geològics, per més que l'aigua marina l'empaiti, a vegades fins a l'enuig. Aguanta les inclemències mediterrànies en estat de secany com ho fa la pedra genuïna d'aparença somorta. Sovint, Menorca té set, amb la literària brama de "pedres i vent". Mai no ha resultat aquí possible la taumatúrgia de Moisès, que esquerdà la roca, de l'esterilitat de la qual l'aigua fresca hi fluí. I ara, manco, perquè havem perdut les fonts de vena per la folla explotació dels aqüífers per dar bevent al turisme insadollable. No us hi entossudiu: no hi trobareu rierols enlloc, ni llacs ni llacunes; tampoc cims nevats que tard o prest regalimin sobre la crosta.

Hi ha, fet i fet, en les estacions rebels, uns dèbils reguerons -fils d'aranya a penes- que en diem torrents. Si la pluviometria de l'anyada agrícola ve abundant, irrigaran l'esquelet geogràfic d'octubre a maig, però res més. I no obstant la condició de territori de faiçó mineral, que n'és d'ufanosa la flassada vegetal que arriba a formar-s'hi! Quina elegància descabdellen els tapissos sedosos del paisatge verdíssim tan bon punt travessam la tardor i l'hivern! Heus aquí la paradoxa menorquina per excel·lència: mir de dir-vos que, essent illa seca de pedreny pur, i vivint en la pruïja de l'aigua vital, tenim, en canvi, la màgia d'una mar verda, molt verda, al capdamunt, com a abrigall que vesteix la pedra. És com si la crossa patriarcal d'un rar Moisès, accionant sobre la minúscula pàtria, hi extragués mantells colossals d'herbes i pastures, a tot arreu.

És com si del niell assedegat brollés, miraculosament, una botànica esbrellada en mil tons que transmigra la pedra en vida vegetal. Si hi sou nouvinguts, us picarà l'ullet per quedar-vos-hi. Per sempre més. I així capturats per l'embriac sec de l'illa Menorca, us adonau tot d'una que Menorca és, també, terra escapçada de muntanyes; de tibantor superficial perfecta com la pell del tamborí. Ara: examinada a pams, resulta una planura relativa. Entremig de la dermis, va llaurada per una miríada de arrugues que hi traça el sistema vascular de barrancs i congosts (els nostres canalons), i per l'eclosió de petites protuberàncies que, d'ací i d'allà, anomenam costers i turons. No obstant la llisa orografia, pica la curiositat, però, adonar-se que és una illa insuflada de vents de les muntanyes.

És el vent llatí transmontanus, conegut al Mediterrani amb el mot campanut de "tramuntana". Que els menorquins, idò, siguem indígenes freturats de muntanyes, però, alhora, habitants d'un vent muntanyenc, imposa un distintiu que ens marca pensaments i sentiments. El tret definitori podríem formular-lo així: de la plana per cota geogràfica, som d'alta muntanya per oreig del vent, el més fred i furibund dels vents. Hi ha, per mi, un punt morbós i atàvic en relació a la freqüència i la impunitat amb què la tramuntana bufa -millor diríem udola i brunzeix l'atmosfera, fins oxigenar el cel en un blau anyil. La presència d'aquest dèspota, a banda els adjectius literaris, pot acabar en pena i dolor.

Un dia que vaig tancar-me entre patracols vells a l'arxiu històric del meu poble, hi trobí aquest testimoni esfereïdor del 8 de març de 1699: Hi ha circa de 25 dies que fa vent, que ha cremat los sembrats, cosa molt llastimosa, dexant los sembrats ab tanta saladura, conforme hauran oyt i quisá vist; i doncs que la parròquia se servesca fer pregarias perque Deu Ntro. Sr. sia servit perdonarnos en calmar lo vent; y de altra part donarnos las suas santas gracias en ayguas profitosas per als camps, amb advertencia que supliquia a la Molt Rvda. Comunitat que ademes de las misas de goig, se servesca de fer les procesons. Heus aquí la traça de la Menorca mil·lenària: un niell assedegat d'aigua, empaitat per vint-i-cinc udols de vents.