Estalviar: recursos públics

Ara bé, en l'enfocament casolà (solucions locals per a problemes globals) trob que la majoria dels plantejaments parteixen del principi d'una corresponsabilitat equitativa entre els ciutadans, les administracions públiques i la banca d'estalvis i d'inversions pel que fa a l'excés d'alegria que ha afectat el nostre país a l'hora de les despeses, a la vegada que es fan moltes referències a la conjuntura econòmica internacional i massa poques a la correlació entre la nostra comunitat "autònoma" i la resta de l'Estat espanyol. I és que resulta evident que el PSOE i el PP es tapen mútuament les vergonyes quan hi ha coses que els afecten indistintament, com pugui ser l'estructuració del model econòmic espanyol a partir de paràmetres aparentment justos i equitatius que es pretenen justificar a partir de principis tan nobles com la "solidaritat", tot i que la distribució sembli que sempre circuli només en una única direcció:

a. És cert que la comunitat de les Illes Balears és una de les que lideren el rànquing de deute de les administracions públiques, però no és menys cert que també hem liderat des de fa molts anys el rànquing en les llistes de "solidaritat" econòmica (via espoliació fiscal) amb altres comunitats de l'Estat, i resulta que el nostre percentatge de deute encara és molt inferior a la nostra aportació forçosa.

b. Les administracions de les illes Balears han fet relativament bé els deures en termes de contenció de la despesa pública, ja que tenim un sector públic molt més reduït que el d'altres comunitats tot i que nosaltres hem rebut molta més immigració durant la darrera dècada i el corresponent increment de població no s'ha traduït en el creixement del sector públic que s'ha produït a comunitats receptores de capital procedent de la nostra aportació "solidària".

c. Quan parlam de sector públic, fonamentalment hem de pensar en recursos humans (personal) i en inversions (dotacions materials i infraestructures), i aquí hem anat sempre a la coa de l'Estat espanyol, tant pel que fa a les despeses a càrrec dels comptes propis com pel que fa a la despesa efectuada a càrrec del pressupost estatal. Com és obvi, aquesta baixa despesa pública per càpita a ca nostra ha suposat una major productivitat del nostre personal, en la mateixa línia de les altres terres catalanes i en consonància també amb els territoris bascs, que tot i disposar d'una concertació econòmica favorable amb l'Estat no s'han autoaplicat el principi de les comunitats espanyoles que han preferit gastar molt per damunt dels seus ingressos a costa de la nostra aportació.

d. Estam davant un model econòmic espanyol que acabarà conduint l'Administració pública de les illes Balears a la misèria en menys d'una dècada si no es corregeixen els desequilibris a nivell d'Estat: (1) les comunitats "autònomes" dels Països Catalans hem d'aportar molt menys als fons de cohesió, perquè aquests no acaben incentivant realment l'economia productiva a les comunitats receptores, ja que consumeixen essencialment per satisfer les necessitats polítiques del present i incrementen la despesa pública fixa amb la corresponent hipoteca econòmica per al futur, (2) la inversió de l'Estat aquí no s'ha de reduir proporcionalment a la retallada per al conjunt de les comunitats, sinó que ho ha de fer segons les necessitats reals per als ciutadans.

Resulta ben comprensible i s'ha d'assumir una reducció de la despesa en el sector públic, però sense deixar de banda que no es pot tractar igual una comunitat com la nostra, on un de cada vuit treballadors són funcionaris (en consonància amb les altres comunitats catalanes i els territoris bascos) i la majoria de les comunitats espanyoles que han engreixat el funcionariat fins a una mitjana d'un funcionari per a cada cinc treballadors i unes inversions en infraestructures molt per damunt de les necessitats reals per als seus ciutadans.

Sembla de sentit comú que ara hauria de retallar més qui disposa de més recursos superflus i això es pot avaluar en base a la productivitat: els nostre funcionariat surt al voltant d'un trenta per cent més "barat" que el de les comunitats pròpiament espanyoles i l'ús de les nostres infraestructures es mou en paràmetres anàlegs: comparem els usos de les instal·lacions de l'Expo de Sevilla i els de la que va fer a Barcelona i podrem veure quina és la cultura econòmica i política seva i nostra (no oblidem que, al cap i a la fi, els ciutadans de les illes Balears som els que tenim el rècord de pagar en clau catalana).