Tots som xafarders

L'auge dels programes de televisió dedicats al xafardeig posa en relleu la importància que té entre nosaltres la indagació en la vida dels altres. Suposo que podria escriure's -si és que encara no existeix- una 'antropologia del tafaneig', un examen seriós d'aquest fenomen com a consubstancial a la nostra cultura i a la nostra manera de veure el món. En els pobles d'antany trobàvem des de les reunions de veïnes tafaneres a la fresca fins al xerroteig dels homes als cafès: tot formava part d'aquest monstre fet de raons, murmuris, enveges, judicis i mala fe, nodrit dels pobletans que portaven una vida menys ortodoxa, un monstre que sembla que segueix ben viu, ara convertit en negoci internacional.

Tot això pot entendre's a molts nivells; així, per exemple, trobem les sobretaules de persones cultes i enraonades, homes i dones que per res del món mirarien o participarien en aquests programes o en aquest xafardeig de baixa estofa (i dels quals en tenen, com sembla obvi, opinions negatives); tanmateix, ells són els primers a dedicar esforços a estendre murmuris i històries sòrdides d'altra gent, de persones del seu ram o ofici, dient penjaments o escapant petites maledicències d'altres coneguts o d'amics caiguts en desgràcia. Vull dir que aquí no hi ha ningú innocent, o almenys no ho sembla. La televisió s'encarrega de difondre misèries, conquestes, glòries d'un dia i infàmies de saldo d'una sèrie de personatges ínfims, per al consum d'una part de la població que d'una manera o d'altra s'hi reconeix.

Els que no ens hi reconeixem, però, som els primers assedegats de la sang i les aventures d'un altre plegat d'homes i dones, dels quals també voldríem saber més del que sabem. És així com ens interessem en la vida dels actors de cinema que més ens agraden, en les seves infidelitats i divorcis, en els meandres infinits de la seva turbulència sentimental. Per no parlar dels escriptors, per exemple; ¿quina diferència hi ha entre una mestressa de casa interessada a ficar el nas en la vida d'un torero o d'un domador de lleons alcoholitzat i un senyor que llegeix la correspondència de Flaubert per a descobrir alguna proesa sexual o un llibre d'algun historiador de Hollywood que relata amb qui anava al llit aquell genial director que ens meravella? És tan sols una diferència de qualitat del producte, però en el fons hi ha la mateixa pulsió: veure la vida oberta de bat a bat d'aquell que ens atrau o ens fascina. Digues de qui xafardeges i et diré qui ets.

El problema, doncs, no és el xafardeig, sinó la qualitat del subjecte sobre el qual es projecta, i també les maneres, l'estil amb què es diuen les coses, i el que s'hi espera trobar. El més horrorós d'aquest xafardeig televisat i omnipresent és el moralisme estúpid, el judici continu que es fa dels seus protagonistes, el dictamen dels qui s'erigeixen en Grans Inquisidors capaços de dir qui ha estat bon marit, bon fill o bon pare, i tot des de la barroeria més amorfa i cridanera.