A una taverna patibulari d'un port sense nom, d'una costa sense país, un personatge atziac espera. No se sap bé què ni a qui espera. Possiblement, a un altre personatge no menys llòbrec i trist que ell, tal és de miserable el seu aspecte. L'atmosfera del local és agra. Les parets estan impregnades de l'olor de pixum que desprèn el migitori que a la peça contigua del saló, sense cap porta pel mig, ni solució de continuïtat, hi ha a només dos o tres metres lluny del tasser. L'aire és de color verd agrisat, de l'oli de ricí amortit per l'engrut de la paret. Entre el fum de tabac, això sí, de fulles de tabac sense cap additiu, sonen, en una gramola, les notes d'una cançó interpretada per la gran Tonya la Negra. La gramola és una Wurlitzer 1100, bastant tronada, a la qual amb prou feines li queda algun neó dels originals. És l'única veu de dona que haurà entrat mai a la taverna. Ni les dones de la neteja hi han posat el peu, segurament també perquè mai l'hauran feta neta. És un lloc per a mascles.
Fa dies que bufa vent del sud. El vent del sud és marro. Arriba carregat de pols que es fica per totes les encletxes i per davall les portes. Precisament les portes de mitja fulla de la taverna no són les més escaients per aturar les ratxes de vent que arrosseguen fulles i fan rodar mata seca pel carrer. El resultat és que el trespol de l'antre està cobert d'una capa de textura de difícil definició. Una mescla estranya de terra, clovella de cacauet i fulla seca, banyada per les restes de l'alcohol de les begudes i per escopinades impregnades de tabac i alcohol, també, i que quan es trepitja les sabates, brutes del carrer, s'hi enfonsen i s'envisquen de manera sonora com si es trepitgés xocolata cruixent. Res més lluny de la realitat, aquella mescla és realment pestilent. Tampoc els carrers, millor dit, el carrer del port sense nom, de fet és l'únic que hi ha, és més salubre. El trespol possiblement no contingui un índex d'alcohol tan elevat com el de la cantina, però en canvi hi pasturen els porcs i les gallines, cosa que fa que el nivell de matèria orgànica no sigui menor.
A un extrem del tasser, d'aquella taverna en la qual mai ha entrat una dona, hi ha el corresponsal de guerra Dady Staker. Amb aquesta reputació, és un lloc al qual ell mai no hauria entrat, però el director del diari l'hi ha enviat per cobrir una història que es pot convertir en una gran notícia. Observa el personatge trist i llòbrec que hi ha a l'extrem oposat al costat de la porta d'entrada. Dady no ha tingut altra alternativa que situar-se al costat de migitori. La música de la gramola no li basta per no escoltar el renou de l'orí dels clients que entre tanta beguda necessiten fer aigües. La professió de corresponsal és molts de cops dura, però poques vegades és tan olorosa. De sobte l'espera es deté. Pel llindar de la porta, al contrallum, apareix la figura magra d'un home gomós de cabells llustrosos i vestit jaqueta creuat d'importació. Darrere, al carrer, a través de les portes de mitja fulla, es pot veure la limusina de luxe amb la qual ha arribat. A la mà porta un maletí de pell negra, possiblement de cocodril. El pulcre i l'atziac es posen a parlar. La roïnesa es vesteix de qualsevol manera. La notícia està a punt de caure. Dady s'aixeca, va a la gramola, hi posa una fitxa. Sona Zitarrosa... " y los tres van pensando qué vida perra".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.