La Mallorca premoderna

Les passions i els sentiments no pertanyen al món de la racionalitat, però necessitam justificar-los i apel·lam a explicacions com que tothom pensa així o que els temps van en aquesta direcció. Els nacionalistes som víctimes sovint d'aquesta darrera creença: malgrat el rosari de proclamacions d'independència, aquells que diuen que la tendència dels pobles és unir-se no han canviat gens el discurs i consideren anacrònic qualsevol plantejament identitari. Per ells, allò que és modern és l'enfrontament ideològic entre les dretes i les esquerres. Però no hi ha res que avali aquesta concepció. Al Parlament Europeu, per exemple, el grup més nombrós de diputats està enmig, entre socialistes i comunistes per una banda, i les diverses dretes extremes per l'altra. Just al contrari que aquí, on el centre, Unió Mallorquina, és un grup minúscul, si es compara amb els que té a la seva dreta i a la seva esquerra. Però molts troben que aquesta distribució anacrònica encara s'hauria d'intensificar més amb la desaparició total d'aquest centre, que no és vist més que com una nosa en el saludable enfrontament entre la dreta i les esquerres plurals: el País Valencià com a model de mapa polític. Sorprèn l'entusiasme dels miltants d'ideologies decimonòniques a l'hora d'apuntar-se a la tasca d'esborrar la centrista UM del panorama, i fa pensar si no serà la intenció d'amagar el fracàs dels dos Pactes de Progrés la que mou tanta hostilitat.
L'existència d'un centre polític o sociològic sòlid és una garantia d'equilibri (la dreta i l'esquerra hauran d'optar per polítiques moderades i pròximes entre si, si necessiten el centre per governar) i una garantia d'eficàcia, perquè el votant centrat, sense lligams a banda i banda de l'espectre polític, no té cap dificultat a l'hora de premiar aquells que ho fan bé i castigar aquells que ho fan malament: guanyen les eleccions aquells que ho fan millor, o menys malament, gràcies al desplaçament de l'electorat cap a l'opció més convenient en cada moment. Aquesta dinàmica és més moderna que la que gastam per aquí, on l'alternança s'aconsegueix per la via perversa de l'abstenció: no cal esforçar-se per retenir l'electorat perquè no hi ha canvis de bàndol, i quan "els teus" no t'agraden, no votes "els altres", sinó que no vas a votar, i guanyen aquells que tenen menys desercions. Això explica també l'estupidesa i la virulència de les campanyes electorals: tots saben que no s'han de dedicar a trobar arguments convincents perquè no hi ha indecisos, i mai no convenceran els contraris (i és ben clar que la crítica desbocada a l'adversari mobilitza més que un programa atractiu o l'exposició ponderada dels mèrits propis). De fet, la modernitat ha aproximat molt les opcions polítiques, i aquesta concepció de bons-boníssims i dolents-dolentíssims no encaixa gaire en la realitat, cosa que la fa més anacrònica. Tot això deu venir del franquisme i de la guerra del 36 on, certament, els dolents eren molt dolents, i era més pertinent odiar que discrepar; però si volem ser moderns, hem d'abandonar aquella mentalitat que ens fa pensar que és pecat entendre'ns amb la dreta (per a les esquerres) o amb l'esquerra (per a les dretes). En la mentalitat moderna, l'elector fa més cas de la praxis política que de la ideologia, i d'aquesta manera abandona les opcions ideològicament més pròximes per aquelles que, malgrat un discurs sentimentalment més distant, mantenen una pràctica més acceptable: aquesta evolució cap a la modernitat serà la que al Principat provocarà la deserció de molts de votants independentistes d'ERC, que aniran a parar a la poc independentista CiU per no veure més tripartits. Allò que és modern és votar la millor opció per al país, i no la que dóna més gust al cos.
Tot això només en el nivell polític, perquè les darreres manifestacions contra la corrupció suggereixen trets psicològics, ja no premoderns, sinó directament medievals, com indicava Francesc Bujosa al Diari de Balears. Perdura la cacera de bruixes i l'acarnissament amb els perseguits per la justícia. I l'extensió de les culpes individuals a tot un col·lectiu és, efectivament, també vella, tant com l'antisemitisme, posem per cas.•
Professor de la UIB