La distància no és l'oblit

La construcció de la memòria històrica sempre és un afer mal d'emprendre. La Història ens presenta molts més casos amb resultats negatius que no resolts satisfactòriament. Dels conflictes viscuts per Europa o des d'Europa durant el darrer segle, ben pocs han desembocat en el reconeixement de greuges i en la reconciliació consegüent. Per posar-ne un exemple que reiteradament fa sentir el seu batec en les relacions bilaterals entre ambdós països, recordem els assumptes pendents que mantenen Algèria i França: no hi ha reclamacions de tipus material, els algerians exigeixen als francesos tan sols uns gestos que simbolitzin l'assumpció dels seus crims. Objectivament, aquests crims es cometeren en un ampli catàleg de varietats, que van des de l'ocupació colonial d'un territori fins als fets concrets de la repressió -sobretot per part dels temibles paracaigudistes i dels descontrolats membres de l'OAS. Però l'altiva França no sembla, per ara, disposada a reconèixer-se oficialment en les seves pròpies brutalitats.

Després de les guerres civils o després de tota casta de conflictes en el si d'un mateix Estat, l'esclariment dels fets i la seva transferència conjunta a la Història, amb els noms i llinatges de víctimes i botxins, no es pot fer sinó esmerçant-hi el millor de cada societat i fins de cada persona, la ciència, la generositat, la compassió i el perdó. A l'Estat espanyol s'ha topat amb un "malentès" elaborat i promogut tot aprofitant els aires peremptoris de la transició: es tractaria, en resum, de suplantar el coneixement per l'oblit, o, dit d'una altra manera, d'invertir els valors i dotar de sinonímia aquests dos antònims. Aquesta adulteració semàntica s'estén, com un virus de resistència numantina, a la relació entre coneixement i discòrdia, entre coneixement i revenja...

El que hi ha, en definitiva, és molta de por a la memòria històrica com a possible generadora d'alteracions en la memòria personal i/o familiar -i de casta- dels triomfadors, ja que triomfaren perquè donaren suport o es posaren de part dels franquistes: saben, en el fons, que no poden sentir-se gaire orgullosos d'haver participat en aquella victòria, tant per una qüestió de contingut com de formes -fins i tot d'estètica. I és per això que hom mira de guanyar temps, amb l'esperança que el temps afilli l'oblit o, si més no, atenuï el pes d'allò que la societat hauria d'assumir en el seu conjunt. El comportament de la dreta és roí i curt de vista, i és així que ignora que els seus fantasmes no ofereixen bones vistes tant a uns com als altres. I el mateix succeeix amb els fantasmes que arrosseguen alguns sectors dels vençuts.

Recentment, el Parlament de Sèrbia ha reconegut l'assassinat de 8.000 barons musulmans a Srebrenica i n'ha demanat perdó. El gest no acaba de ser convincent: no hi va haver unanimitat -una bona part de la societat sèrbia és negacionista respecte d'aquest i d'altres episodis-, ni es va reconèixer el caràcter genocida de la matança. Diríem, per emprar la terminologia moral cristiana, que allò que mogué el Parlament serbi fou l'atrició, no la contrició. En qualsevol cas, el president del Parlament va mostrar la seva satisfacció per l'acord aconseguit, ja que, d'aquesta manera, les joves generacions no haurien d'heretar un conflicte moral de dimensions gegantines. Aquesta visió és el més positiu que s'ha produït a Belgrad després de la guerra. Aquí encara esperam una actitud que s'hi assembli.