La compareixença judicial de l'expresident Jaume Matas pel cas Palma Arena hauria de suscitar un cert optimisme entre els ciutadans més honestos i responsables d'aquest país. Al cap i a la fi, que Matas hagi hagut de tornar de Washington i ara estigui sent jutjat pels presumptes delictes que se li imputen demostra que la impunitat dels corruptes cada vegada és més inhabitual -obrim bé els ulls, creuem els dits, toquem fusta- en el mapa sociopolític illenc.
I això, és clar, és una molt bona notícia, que mereix ser celebrada per tots aquells que pensen que, en una societat democràtica, la classe política i la gestió de la cosa pública són un assumpte massa important i seriós per deixar que se'n degradi o se'n malmeti la imatge, o per acceptar sense preocupació que la ciutadania se n'afarti i en passi olímpicament, o bé que hi confiï tan sols després de tirar-se a l'esquena moltes prevencions i recels.
Així doncs, el que ha succeït aquesta setmana convida a l'optimisme. Per anar bé, però, hauria de ser un optimisme contingut, moderat, un punt escèptic, que de cap de les maneres no hauria d'anar acompanyat per cap brot d'exaltació autocomplaent ni tampoc per cap efervescència eufòrica. El que vull dir és que, es miri com es miri, seria un error gravíssim -potser fatal, un suïcidi col·lectiu- prendre's la compareixença de Matas com un triomf absolut de la justícia, o com un acte d'expiació per tots els pecats polítics i econòmics que s'han comès a les Illes durant els darrers anys.
El judici pel cas Palma Arena no és una gran catarsi purificadora després de la qual -si a la fi l'expresident és considerat culpable i condemnat- podrem tranquil·litzar-nos les consciències i congratular-nos per haver fet la bona feina d'haver caçat el malfactor. Seria molt còmode que fos així, però no ho és. Al contrari: el cas Palma Arena és, sobretot, un diagnòstic brutal, exposat en cru, de la mala salut que la societat illenca va arrossegant des de fa molt de temps. I tothom amb dos dits de front sap que un diagnòstic no serveix de res si no va seguit d'un bon tractament. En aquest cas, el tractament hauria de ser una teràpia de xoc que obligàs certes persones -ciutadans del carrer i responsables públics- a replantejar-se la idea tan provinciana que tenen del país i la concepció tan egoista i tan poc compromesa que tenen de la política.
Al capdavall, no podem obviar que Jaume Matas no és un pobre diable, ni tampoc una persona qualsevol que va fer coses que no hauria d'haver fet i que ha tengut la mala sort que el trobassin. En absolut: Matas és l'home que durant anys va liderar el partit més votat de les Illes i el que durant dues legislatures va ocupar el lloc de màxim poder al Govern de la Comunitat. Sí: per molt que ens pesi, Matas és tot un expresident. I això vol dir que, si a la fi el jutge confirma la veracitat dels delictes que se li imputen, d'una manera o d'una altra també es confirmarà que són molts els que varen participar de les seves malifetes, ja fos ignorant-les a propòsit o col·laborant-hi, ja fos oferint-li cobertura mediàtica o donant-li suport electoral.
El pitjor que podria passar amb el judici del cas Palma Arena és que tots aquells ciutadans que se senten molestos amb Jaume Matas pels delictes que (presumptament) va cometre se sentissin satisfets només de veure com l'expresident és increpat i insultat a l'entrada dels jutjats mentre espera que el condemnin. Els escarnis públics únicament satisfan els ingenus i els bàrbars. Perquè de veres es faci justícia, el cas Palma Arena ha de ser el primer raig d'una botella de desinfectant que, tard o d'hora i amb cura, haurem d'abocar tota sencera damunt aquells que tant han embrutat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Per què serà que hi ha tanta gent que no ens acabam de fiar del resultat de tot l'ssumpte Mates? Ens tenen preparada alguna sorpresa?, ens demanam?
Quantes coses es taparan i per què? Si és vera que la gravació de converses d'un advocat amb el seu client és causa de nulitat, perquè va treure el jutge Castro les gravacions? I si es fabricaven proves falses, perquè no es presentaren? fou per l'horadesa d'un dels missers o fou perquè foren informagts de que els fiscals ja n'estaven assebentats? I si fou per això darrer, qui els ho digué a uns i a altres? Fa tanta mala olor tot plegat que, de mometn, la meva confiança en el sistema judicial encara és inexistent. jbm
La frase no només queda bé sinó que conté una afirmació molt lloable, els escarnis públics són manifestacions bàrbares... Que siguin llibertat d'expressió no vol dir que siguin reflex de civilització. Reivindic la civilització i vostè, senyor Pons, no s'ho ha de fer mirar perquè no té el conceptes gens equivocats pel que fa al que expressa avui el seu article, segons el meu parer. El senyor Toni Tur sí que s'hauria de fer mirar això de posar-se a una altura tan ínfima com la dels seus vituperats.
“Els escarnis públics únicament satisfan els ingenus i els bàrbarsâ€. Una frase que queda mol be, però la troba una mica insultant per a tots els ciutadans que legítimament volguérem expressar la nostra indignació a la porta dels jutjats. Per ventura vostè oblida que això que vostè anomena escarni també es llibertat d'expressió i pot satisfer, momentàniament, als ciutadans que estem farts de veure com la Justícia sempre afavoreix als forts, malgrat que corruptes, que sempre se'n surten amb condemnes “prêt-à-porterâ€, quan no de franc. Els “escarnis públics†son ben legítims quan tots el ciutadans hem estat robats, enganyats i escarnits sense pietat i amb traïdoria pels que han rebut la clau del calaix comunitari de les nostres mans mitjançant el vot democràtic. No sigui tan civilitzat, senyor, quan estem tractant amb bestiar del pitjor. Tant de bo els escarnis públics, com vostè anomena les manifestacions de ràbia de les víctimes de la malifeta i que alguns, ben al contrari que vostè, considerem ben saludables i legitimes, fossin mes massius, per ventura així la Justícia aniria mes alerta a l'hora de donar a tots aquestos lladres de guant blanc i als seus corruptors el tractament que vertaderament mereixerien si la llei es fes complir fil per randa. Ja veu si som bàrbar, senyor, que vaig trobar a faltar les manilles als canells del Sr. Matas i de la seva rejovenida esposa que la llei ordena i que amb altres casos menys flagrants han estat utilitzades sense cap mania. Veurem com anirà la cosa i si, per ventura, farà falta mes escarni públic per que aquest "presumpte" (ja,ja!) delinqüent i tota la seva tropa familiar no se'n surti de franc, o casi, com altres vegades amb vist i patit. Cada vegada que dic “presumpte†no puc evitar la rialleta, perdoni vostè. Estic d'acord amb vostè, ja veu, amb que hi ha que fer una desinfecció general de la classe política, però, per ventura, l'escarni públic que vostè tan dolent troba podria fer el miracle, ja veu, i no caldria gastar un duro amb desinfectants que ells mateixos s'administrarien segons lis convingués i que, tanmateix, tindrien un antídot ben a ma per si de cas. Reivindico l'escarni públic dels corruptes i vostè s'ho hauria de fer mirar perque té els conceptes equivocats, els bàrbars son ells, senyor meu, ells son els que mos roben i mos enganyen, hauríem de posar l'altra galta , senyor? L'escarni públic el donen ells amb la seva ignominiosa conducte. Pateix i no al revés.
Molt bon article. N'estic completament d'acord. Mai m'han agradat els escarnis públics encara que aquest senyor n'ha fet molts de punts. Si després de tot el que ha passat seguim igual no haurà servit de res.