Pere Antoni Pons14/03/10 0:00
TW
0

Cada vegada que sent afirmar que les nostres societats tan modernes, tecnològiques i benestants han deixat enrere les supersticions i les actituds primàries de les societats d'antany, faig un cop d'ull ràpid però conscienciós al diari i confirm que, tal com em temia, aquest pensament tan optimista no acaba de ser del tot veritat -almenys jo no som capaç de trobar res que justifiqui una afirmació tan contundent i esperançada. No negaré que, en certs aspectes, hem fet algunes passes més que considerables en la bona direcció. És un fet irrefutable, per exemple, que ja no cremam ni lapidam a la plaça pública aquells que dissenteixen de les nostres opinions polítiques o de les nostres conviccions religioses (ara només els massacram verbalment en tertúlies radiofòniques o televisives, o bé tergiversam tot el que fan i tot el que diuen amb perfecta mala llet i sistemàticament).

També és un fet inqüestionable que, avui dia, tampoc ja no són gaires les persones que, per assolir un qualsevol objectiu, prefereixen encendre una espelma al sant de torn o encomanar-se a còpia de pregàries i rituals a qualsevol ídol impenetrable en comptes de treballar i esforçar-se o fer tot el que estigui a l'abast de la mà per assolir-lo (tot i que cada vegada és més freqüent trobar persones que, per obtenir el que sigui que desitgen, deixen l'assumpte en mans de la casualitat o de la sort i, quan a la fi no ho obtenen, en donen la culpa a indemostrables conspiracions ordides per presumptes adversaris que, segons ells, els volen molt de mal).
De notícies i fets que diàriament posen en entredit la nostra suposada modernitat d'occidentals racionals, pragmàtics i realistes, n'hi ha hagut a balquena durant aquests darrers anys.

D'aquests, un dels més greus i lamentablement importants és el que té a veure amb la contaminació religiosa de la política. Sembla que fa una eternitat, però en realitat no fa més de dues dècades que, al món occidental, donàvem per fet que, a partir d'aquell moment, els grans moviments de la història -les guerres i les disputes de tota mena entre països i territoris- ja només serien un efecte de discrepàncies ideològiques o d'enfrontaments entre interessos econòmics oposats. Per a sorpresa de molts, però, a principis d'aquest segle XXI hem hagut de començar a fer front a les envestides de l'integrisme islàmic, el qual sobretot respon -per molt que ho negui el bonisme oficial- a una qüestió de doctrina teològica i no a un greuge socioeconòmic i històric.

Per acabar de rematar la cosa, a més, davant de l'integrisme islàmic hi ha hagut molts sectors de la societat occidental que han reaccionat, no distingint-se'n tant com fos possible, sinó imitant-los en l'actitud i en el fons de les proclames. Així és com els neocons dels EUA, els racistes ultraconservadors d'Itàlia i els carques espanyols, entre molts altres, estan fent servir l'amenaça islàmica com a pretext per treure de l'armari els fantasmes més arnats i reaccionaris del cristianisme. Tampoc no es tracta de fer sensacionalisme d'opinió ni de propagar un ambient d'alarma imminent i generalitzada, però és evident que molts dels valors i conceptes que fins fa quatre dies els occidentals més moderns donàvem per segurs, consolidats i ja immutables -el dubte ponderat i intel·ligent, la capacitat de matís, la voluntat esforçada i exigent de diàleg i de concòrdia, la tolerància entesa no com una festa kumbayà sinó com una assumpció de la complexitat- estan en una situació extremament difícil. Entre dos focs. ¿I què estan fent aquells, els suposats progressistes, que haurien d'apagar-los o de construir un tallafoc al seu voltant? Val més no respondre.