Camorristes, matasetzes i medi ambient

La imatge d'un senyor o una senyora del PP esbroncant algú d'un o altre govern socialista s'ha instal·lat en el panorama de les nostres vides i ha aferrat en la societat amb el mateix material adhesiu que Belén Esteban. Aquest monument de niciesa i vulgaritat és utilitzat per mantenir alterada i atenta l'audiència, i el senyor o la senyora del PP interpel·lant rabiosament algú d'un govern socialista és utilitzat per mantenir en tensió l'electorat. En un cas i l'altre, que no són substancialment comparables, la qüestió és arribar per les formes intempestives, per l'ús extremat de decibels. Diríeu que aquests comportaments de gent de la política estan reservats a les televisions de la caverna, però igualment s'ha implantat fa estona en el Congrés dels Diputats i darrerament, també, en el Senat, que era un oasi de bones formes, d'aquestes bones formes que són causa i efecte d'una temperatura propícia a l'harmonia o, si més no, a la no-confrontació entesa com a procediment habitual de relació amb l'adversari -un adversari que cada dia és tractat més i més com l'enemic.

Veure senadors del PP esgargamellant-se a compte de la relació del govern espanyol amb la dictadura del govern cubà, sense que se'ls hagi pogut veure condemnant amb tanta fogositat la dictadura de Franco en tota la seva vida, et fa pensar en com, de grollera, ha tornat la vida política espanyola. I Rajoy, aquí, demanant finesa...
Aquesta actitud agrament bel·ligerant de tants de membres el PP -estadísticament és el partit amb més matasetzes- a les cambres legislatives deu respondre a una estratègia a curt termini, tota vegada que se'ns fa difícil pensar que la vella guàrdia, exemple i mirall dels joves, vulgui veure els seus fills convertits en uns camorristes incapacitats per a la reflexió i entrenats per a l'estocada i l'arrossegament. Pretendre que la vida parlamentària sigui exemplificant, tant pel que fa a la societat en general com, més específicament, per als que senten la vocació de la política, és, òbviament, un doi inassumible fins i tot des de la ingenuïtat més indefensa. Ja sabem què podem cercar i què no podem pretendre del comportament de bona part dels que haurien de parlamentar.

Així i tot, no estaria de més que els broncaires tenguessin present que la seva actuació incideix negativament en la nostra qualitat de vida: les seves furioses intervencions contaminen el medi ambient en el qual sobreviuen alguns drets elementals, com és ara el dret a l'assossec, a la serenor com a estat natural de la persona, o com a ideal de vida, amenaçat per l'spam artiller dels missatges reduïts a allò que cap en un crit injustificat. Tenim molts de problemes. Per poder-los fer front, necessitam tota la nostra capacitat de concentració, paraules sàvies i punts de reflexió que ens ajudin a entendre les coses. L'estridència diària ens és un sobrepès cada dia més insuportable. Respectin el son i la vida en general dels seus veïnats, per favor. Més idees i fora aquest renouer tavernari: quasi una qüestió d'urbanitat, de civisme. O sense el quasi.