Una erupció volcànica submergida

Òbviament, una erupció volcànica no es poc submergir, i semblaria més lògic haver dit 'una erupció volcànica submarina', però justifiquen aquest títol dos fets: el paral·lelisme amb el de l'obra que volem comentar i la possibilitat (?) que hàgim patit, en la nostra cultura, una voluntat obstruccionista per part de certes patums -literàries o editorials, acadèmiques o periodístiques, grans o petites- de submergir, o afonar, o ofegar, escriptures considerades massa esvalotades, massa desordenades. Però anem per feina: crec que difícilment pot exagerar-se el pes i la significació dels dotze llibres (dotze!) que integren La ciutat submergida. Obra poètica inèdita (1970-2008), de Màrius Sampere i Passarell, recentment publicat per Edicions del Salobre.

La seva força poètica i conceptual és tal que fa l'efecte que podem estar assistint a una mica de sotragada sísmica en l'ordre jeràrquic del nostre cànon en matèria poètica. O potser seria més exacte dir que, en efecte, ens trobam amb una realitat submergida que, finalment, ha pogut sortir a la superfície. I que això ha estat possible precisament en una de les noves editorials insulars que publiquen poesia i que es van guanyant un respecte. Com la que dirigeix Antoni Xumet al Port de Pollença.

D. Sam Abrams, en la crònica -una crítica també pot esser una crònica- que n'ha publicat, valora l'obra com "una genialitat que es caracteritza per un treball conceptual, lingüístic i formal que ha marcat i marcarà un abans i un després en el desplegament de la poesia catalana moderna". Qualsevol pot adonar-se que això són paraules majors. Però després d'haver arribat a Poemes per al germà fugitiu, el llibre que fa vuit del recull (cap dels quals no poden llegir-se a la correguda), crec que cal estar d'acord amb el plantejament de Sam Abrams.
Tot fa pensar, en efecte, que ens trobam amb una vertadera erupció volcànic submarina que, a la fi, ha arribat a la superfície i s'està alçant o elevant per damunt el nivell de la mar catalana.

En definitiva, una irrupció de la parenta pobra/rica com no en conec d'altre en l'espai literari. I, encara que no sigui l'aspecte més important, ¿serà que el caràcter del nostre món literari -de la nostra societat literària- hi ha contribuït, de manera potser decisiva, amb la seva labor constant de contenció, o gairebé obstrucció, a tot allò que no es presenti immaculat i esterilitzat, per allò d'atorgar a l'ordre i a la asèpsia, reals o presumptes, un valor absolut?

En qualsevol cas, sembla que el pensament i la política culturalment correctes no podien esser gaire favorables a la feina i a la comesa de Màrius Sampere, el poeta que finalment ha pogut deixar dit: "Només el desordre / ens concedeix un respir, ens procura caliu i repòs / a la casa que el pare va abandonar". O encara de manera més escandalosa: "Només llegint desordenadament un poemari serà gratificada la devoció, / només els versos desgavellats condueixen el lector a la zona desolada del sentit". Totalment en contra de tanta tradició ben clenxinada i que fa un us tan generós de fixador, Màrius Sampere ha pogut per fi concloure: "Per tant, el poeta no és el creient. / Més aviat és el díscol".