El purgatori de Rizal (1886)

"La simple idea del Purgatori potser és bona, santa i raonable. Continua la unió entre els que marxaren i els que hi són, i obliga a una major puresa de vida. Però el mal es troba en l'abús que se n'ha fet. Però observem ara com pogué passar aquesta idea al catolicisme, que no existia ni a la Bíblia i en els Evangelis. Ni Moisès ni Jesucrist l'esmenten, i l'unic passatge del que parlen els Macabeus resulta insuficient i, més a més, aquest llibre fou declarat pel concili de Laodicea apòcrif, i l'Església només ho ha admès posteriorment. La religió pagana tenia res de semblant. El passatge tan esmentat de Virgili, Aliae Panduntur Inanes, va donar ocasió a Sant Llorenç el Gran a parlar d'ànimes ofegades i el que Dant l'hagués amplificat en la seva Divina Comèdia, no pot ser l'origen d'aquesta creença. Ni els brahmans, ni els budistes, ni els egipcis, que donaren a Grècia i Roma el seu Caront i el seu Avern, tampoc tenien res que es semblàs a aquesta idea.

I no parl ja de les religions del Nord d'Europa; aquestes, religions de guerrers i caçadors, però no de filòsofs... Doncs bé, els cristians dels primers segles no creien en el Purgatori: morien en aquesta alegre confiança de veure tot d'una Déu cara a cara...". Aquestes reflexions formen part de l'obra del clàssic filipí José Rizal i ens mostra com la teologia oficial es desviava del que ensenya l'evangeli de Jesucrist, quan aquest va dir al bon lladre "avui seràs amb jo al Paradís", segons Sant Lluc. Sembla que Sant Agustí tampoc creia en l'existència del Purgatori. Però és evident que el Purgatori ha estat molt rendible per al clergat d'aquest món. En primer lloc ha creat angoixa el parents del mort considerat un home just, restant seguritat a tal concepte i promovent funcions litúrgiques i adquisició d'indulgències per part dels vius que puguin alleugerar el sofriment del mort.

És més que sospitós que el decret sobre l'existència del Purgatori fos cosa de Pius IV el 1563, a la sessió XXV, del Concili Tridentí. Aquella època de papes i cardenals mecenes, festes de coronació papal que duraven amb àpats neopagans molts dies, obres sumptuoses d'arquitectura religiosa, nepotisme vergonyós, desenvolupament inquisitorial al màxim... Pius IV mateix (1559-1565) nomenà cardenals tres nebots seus, un dels quals tenia només desset anys. Milanès, tenia també alguns fills naturals. Tot plegat ens duu a pensar que allò del Purgatori era una font de doblers. I més tal com eren representades aquelles ànimes sofrents pels artistes del Renaixement i el Barroc: uns éssers dins la seva total nuesa immersos en una caldera amb foc més que viu a sota. Com deia un infant de cinc anys que havia vist una d'aquelles imatges: les ànimes del Purgatori són uns homenets que es fan bullir dins una cuina molt lletja.