Judicialització

Alguns han vengut dient que tots els nacionalistes de per aquestes contrades són uns especialistes en lingüística i diglòssia. Bé, ara estam vivint una època a les Illes Balears caracteritzada pel que es denomina la judicialització de la política. I aquest procés fa que tots ens estiguem convertint en uns especialistes en dret penal. Una conversió que, com sol passar a les conversions urgents i circumstancials, és superficial i poc rigorosa, mancada de profunditat. Els polítics, com tots els ciutadans, han de complir les normes jurídiques que regulen la convivència en societat i han de ser castigats en cas que s'acrediti que han comès algun delicte. No els correspon als polítics, però, ni als mitjans de comunicació, acreditar incompliments, ni determinar innocències o culpabilitats. Un dels problemes bàsics d'aquesta qüestió el podríem trobar en aquella expressió que afirma: "La justícia lenta no és justícia".

I, efectivament, el gran tema és com es gestionen les situacions transitòries, el gran tema és com es compatibilitza la presumpció d'innocència amb l'alarma social que genera l'obertura d'un cas. Perquè, si la cosa es resolgués dins uns terminis raonables i establerts, tot seria molt més senzill. O bé perquè esperaríem i tendríem una resolució que més o manco ens donaria llum amb una certa contundència. O bé perquè les mesures que s'adoptassin es podrien tornar enrere i no s'allargarien indefinidament. En lloc d'això, el que tenim és un període provisional en què els afectats són teòricament innocents i pràcticament culpables.

Un període que té una duració tan bestial que dins la percepció social resulta molt difícil que una sentència absolutòria pugui contrarestar tots els efectes perniciosos generats en el bon nom, consideració i prestigi de qui ha patit el procés. Qui no vulgui veure que en aquesta temàtica hi ha una tensió evident entre el dret a la informació i a la llibertat d'expressió i el dret a l'honor és que vol romandre en la ceguesa.

He defensat i defens que les responsabilitats polítiques són diferents de les responsabilitats jurídiques. Però també defens que existeixin vinculacions entre unes i les altres, i que alguns principis fonamentals de les segones també han de tenir una certa presència i predicament a les primeres. I el que no em sembla acceptable és com es canvia el to depenent de la filiació política del subjecte. Estam en un moment tumultuós on posar seny sembla una missió impossible; la dinàmica que presideix la nostra vida política ha de ser objecte d'una reflexió seriosa i pausada. La prudència ha desaparegut per complet. La mecànica de l'impacte ens impedeix distingir el gra de la palla i això ens du a un embull descomunal que ningú no sap com interpretar i, per tant, es fa molt difícil endevinar escenaris futurs.

Els que consideram que una mica de calma i tranquil·litat és imprescindible, els que hem defensat la imperiosa necessitat de contextualitzar les decisions puntuals, veim que massa sovint les coses van per un altre costat. Estam dins una tempesta que sembla que ningú no és capaç d'explicar, controlar i ordenar. Possiblement aquest torna a ser un esforç inútil de recuperar l'estat d'ànim que hem de menester perquè les respostes siguin coherents, proporcionals i assenyades. La sang i el fetge, l'espectacularitat i el partidisme, estan fent el seu camí sense cap solució de continuïtat. I d'això en podem culpabilitzar una classe política que no està a l'altura, però aquesta és una justificació, en la meva humil opinió, massa simplista. Si simplement és això, estam d'enhorabona perquè així tot serà fàcilment resoluble.