Josep Melià Ques18/02/10 0:00
TW
0

Aquest és un país que dedica escassos recursos a la cultura. Probablement aquest desinterès per la cultura té múltiples factors explicatius. Un primer factor pens que es troba relacionat amb una mentalitat col·lectiva majoritària on les lletres i les arts no tenen més valor que el monetari. Un segon factor explicatiu supòs que el podríem trobar en la manca de capacitat de despesa dels nostres poders públics com a conseqüència de l'erosió fiscal que patim any rere any. Un tercer factor podria ser que la cultura sembla que no dona vots i, per tant, l'interès dels partits per fer un esforç especial en aquesta matèria es pot veure arrossegat per aquesta percepció. Probablement hauria altres factors com els educatius o la qualitat de l'oferta, però bé això ens duria per un camí que no és al que vull dedicar la meva atenció.

A allò que vull dedicar la meva atenció és al desmantellament de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Una institució que modestament era un més que destacable dinamitzador cultural i que era un dels pocs motors de generació d'activitats, publicacions, coneixement, conscienciació... No deixa de ser sorprenent que forces polítiques que durant anys s'han omplert la boca del necessari compromís de les administracions en aquesta qüestió resultin ser les mateixes que esbuquen els pocs edificis que tenien en aquest àmbit. Molt malament van les coses quan s'imposa el ressentiment sobre la feina ben feta i les prioritats de la societat. L'Institut en general, i molt especialment en aquesta darrera època presidida per Sebastià Serra, ha fet una tasca rigorosa, àmplia i continuada.

Lògicament, com tot, és una tasca millorable; tanmateix, en general, crec que ha estat satisfactòria i positiva; les Illes Balears s'han enriquit esperitualment i això no és gens menyspreable ni gens bo de dir de moltes altres iniciatives recobertes de focs d'encenalls. Les coses van com van i la veritat és que, molt sovint, un té la sensació que hi ha molt teoria, molta retòrica i pocs fets. Per exemple, a l'hora d'exigir comptes i obligacions als propietaris de béns d'interès cultural sembla que tot són corregudes, però a l'hora de donar solucions i compensar a aquests propietaris tot són emperons. Estam ofegats per aquesta cultura del no en què sembla que allò important és oposar-se i reaccionar i no proposar i fer. L'Institut d'Estudis Baleàrics proposava i feia, estava fora de la cultura del no i precisament per això els ha estat tan senzill procedir a la purga i la supressió. És decebedor que el país no reaccioni amb més coratge i esperit crític davant situacions com les descrita.

Els poders públics se'ls ha de demanar un grau d'exigència suplementari al grau d'exigència de persones privades o d'associacions amb o sense ànim de lucre. I, sincerament, pens que aquests graus d'exigència estan girats. No som gens exigents amb la posada en qüestió d'institucions com l'Institut i ho som molt amb la gestió que persones privades fan del seu patrimoni cultural. Perquè un dels problemes que tenim com a col·lectivitat és que hi ha massa gent disposada a donar lliçons als altres i massa poca capacitat d'aplicar-se a un mateix les receptes i els consells. En un cert sentit som un país de predicadors i de salvamons que a l'hora de la veritat demostren un dogmatisme i una estretor de mires realment descriptible. Receptar i prendre són dues realitats ben distintes i seria ben convenient que, tots plegats, facin un esforç perquè no hi hagués tanta distància entre una cosa i l'altra.