Entossudit sentiment de nació (1924)

Havent-se traduït al català alguns autors clàssics grecs i llatins, el gran intel·lectual mallorquí Gabriel Alomar publicava en el diari La Nación de Buenos Aires un llarg article sobre la qüestió nacional i lingüística d'aquells anys i en aquells moments: "Jo em voldria referir avui a l'ample aspecte polític de la qüestió. Precisament aquest digne esforç coincideix amb la persecució empresa pel Directori militar espanyol contra el catalanisme. I, com que s'esdevé que aquest xoc envolta una interessant lectura històrica, no serà inútil dedicar-li un comentari. És evident que en el catalanisme hem de distingir la qüestió de fet i la de dret.

La primera respon a les preguntes: quina és la naturalesa de Catalunya? És Catalunya un simple valor geogràfic, una reunió de quatre províncies els habitants de les quals no tenen, col·lectivament, caràcter genuí i privatiu? O és, per altra banda, un valor ètnic afirmat per la història i la psicologia, amb tots els caràcters de nacionalitat? Com es pot veure, aquests interrogants formulen una qüestió purament objetiva i, per la mateixa raó, independent de la voluntat humana, una realitat que no es pot modificar per l'arbitri dels poders governatius, malgrat totes les persecucions imaginables. La categoria de nació, malgrat totes les indoctes conclusions en les quals poden incórrer els profans, no és rebuda com un títol que atorga un príncep.

Nació -natio- deriva de néixer -nascere- i és concepte d'orde natural. És cosa molt corrent la confusió entre els conceptes "nació" i "estat". Però ningú no hauria d'ignorar que, així com hi ha nacions formades per diferents estats, com totes les federacions, també hi ha estats que es componen de diferents nacions, com ho foren Àustria, Hongria i Rússia fins al desenllaç de la guerra, o com ho ha estat fins a l'actual constitució irlandesa el Regne Unit de la Gran Bretanya. I, si feim servir en lloc de nació el seu derivat nacionalitat, encara podrem veure més clara la distinció. Estats que es componen de diferents nacionalitats són, per exemple, Bèlgica i Suïssa. En conseqüència, Catalunya és nació i tots els decrets draconians imaginables no podran aconseguir que no ho sia. I, si no ho és, totes les astúcies dels pedants i totes les decisions dels poders comunals no li donaran aquella jerarquia.

Resta la qüestió de dret. Aquesta respon a la pregunta: Catalunya. Ha de ser un estat independent? Així hem passat d'una qüestió objetiva i ètnica (la qualitat nacional provincial) a una qüestió subjectiva i política, sotmesa a les decisions humanes...". El debat seria llarg. Les discussions, inacabables. Un poble que té consciència i voluntat de nació no es capgira fàcilment. Els sentiments són els sentiments. Ningú no pot esser obligat a estimar el que no estima, per molt que ho respecti. L'Estatut de Catalunya trigaria encara uns anys. La sequera franquista el tallaria de soca-rel. Però quasi quaranta anys de Dictadura no aconseguirien minvar aquelles semences de sentiment. I com a bon jardiner us puc assegurar que les semences creixen. Vaja si creixen!