Antoni Montis Suau

El ben recent traspàs d'Antoni Montis Suau m'ha fet prendre consciència d'una estadística força trista i descoratjadora. Estic convençut que no m'equivoc si afirm que a aquesta alçada de la meva vida més del cinquanta per cent de la gent que he estimat o, al manco, apreciat ja no hi són, en aquest món. No tenc tampoc gaires esperances de què pugui trobar-les a l'altre mon, perquè la seva existència em sembla una hipòtesis poc probable. Però si m'equivoc i si existeix el cel, totes aquestes persones hi seran, n'estic ben segur, i més encara que ningú n'Antoni Montis el meu col·lega dermatòleg que acaba de deixar-nos definitivament I si és si així -si hi ha cel- podem estar segurs de què des de fa un quants dies hi tenim, amb n'Antoni, un bon misser que amb tota la seva bona homonia intentarà fer veure al Suprem que aquest món que creà no va, ni ha anat mai, gaire bé, que és manifestament millorable, que hauria de ser una mica més generós i no enviar-nos tantes desgràcies ni aquí ni a Haití

No m'atreviria dir que vaig ser un gran amic del conegut dermatòleg. Som, però, això sí, una persona agraïda pels favors que em va fer i per l'exquisida l'atenció personal que em va lliurar durant el temps que varen poder conviure, bàsicament a la Reial Acadèmia de la Medicina de les Illes Balears. Altres n'hi ha hagut que en aquest dies han sabut glosar amb molta més competència que no ho faria jo ara la categoria humana i científica del que fou metge molt conegut . La meva glosa es limitarà, doncs, a intentar aclarir des d'aquesta columna les causes del meu agraïment al company que des de fa un dia forma part de les meves ja molt nombroses enyorances. Part d'aquest agraïment que vull transmetre es deu a les dues o tres visites professionals que em feu per ajudar-me a solucionar alguns problemes de salut que en les seves mans no tengueren la més mínima importància. He de dir, tanmateix, que N'Antoni no només es preocupà per la meva pell, també ho feu en bona mesura per la meva ànima.

Ell era un home de arrelades conviccions religioses que va ensolcar-les essent des de fa molts d'anys un membre disciplinat i entusiasta del Opus Dei. Jo, en canvi, no he estat capaç de comprendre l'existència del dolor, la malaltia, la injustícia i l'odi que hi ha en aquest món. Una venjança del Creador del tot desmesurada respecte a un pecat -el de voler saber, segons m'explicaren- que cometeren els nostres hipotètics primer pares. Aquesta incomprensió de dolor que la malaltia infringeix a sers innocents m'ha fet perdre la fe que En Toni posseí amb escreix, i creure en una altra versió de l'origen del món, de les espècies i de nosaltres mateixos. Aquestes idees que vaig expressar públicament preocuparen a En Toni que considerà que la meva ànima anava prou desencaminada, i em va donar una serie de llibres que -creia- m'ajudarien a rectificar els meus errors. Els llibres, però, no varen causar l'efecte que ell desitjava i que també jo desitjava perquè som de l'opinió que els que han tengut la sort de creure en Déu -un do al cap i a la fi- s'ho passen molt millor, que no nosaltres -el que no hem rebut aquest do - no solament en el cel , sinó també a la Terra.

Fou amb la intenció de continuar el nostre diàleg que En Toni, el passat dia 22 de Desembre, em va convidar a dinar a un magnífic restaurat que hi ha prop del que era seu despatx. En el dinar parlarem del món i la bolla, de la sort que havíem tengut aquells que gaudíem amb la nostra feina, i que no teníem cap ambició de poder. També parlarem de coneguts com del Pare Paniagua el gran especialista en Arnau de Vilanova i membre del Consell Privat de mossèn J. M Escriva de Balaguer. Vaig aprofitar per dir-li que jo tenia molt més amics en els de l'altre bàndol que no pas en el propi i explicar-li el perquè. Al acabar el dinar em lliurà, amablement "indisidenter", una altre llibre per a que el llegís i em pregà que no perdés la fe en el pare comú. Jo li vaig replicar que faria tot el possible, però que ell no havia de perdre la fe en l'agnosticisme. Va riure del meu improvisat oxímoron. Fou per ventura una de les seves darreres rialles. En aquest món.